Aquell conte que alimentava tantes il·lusions d'infantesa -de fracassos i èxits, de gràcies i desgràcies, de dites i desdites- sempre tornen per l'abril. Entre pluges mil... i tot això, i allò.
Abril de cel entelat en gris, de planys acompanyats amb gotes que són llàgrimes acristallades. Que banyen Barcelona, com banyen València. I els nostres camals, mullats. I doncs, ja saps què passa... Veges, company: almenys podem compartir la pluja en la distància si mirem a través de la finestra, per bé que no podem compartir-nos el cos en flames en aquesta desordenada i maleducada primavera, que la sang altera.
Que no ens roben mai l'abril.
Les gotes matineres regalimant-li pels cabells fúcsia intens li suggereixen abillar-se el cap amb la caputxa roja de la jaqueta. Apura eixe trosset de Ducados negre i vola al País de les meravelles. La cistella, plena de mores d'il·lusió, gerds d'alegria i maduixes de passió. I un pot de melmelada dolça entre les cames, àvides de donar la benvinguda al llop roí que s'amaga, a mig camí, rere un arbre.
- Oh caputxeta, on vas tu tan bonica?
- Petit llop roí, no és el destí la meua fi. La meua fi és el camí.
El llop roí roman perplex mentre perd la mirada entre aquells pits carnosos i lluents. Caputxeta no té el candor de què en fa gala popularment. Els seus ulls maquiavèl·lics envolten un desig madur. No era aquell un amor educat, i en marxa el tocadiscos. Aquells ulls mostraven un amor brusc i salvatge. Un atac fallit?
La seua fi era el camí.
El camí on el llop roí es trobava, àvid per menjar-se-la amb tota la seua dolçor, amb les seues penes i amargors, amb la seua melangia primaveral... allò era la clau. Aleshores va comprendre: el camí era la fi, i caputxeta no era la víctima de cap robatori. Ella li havia regalat el cor en safata de plata. Un parell de ratlles d'il·lusió i unes cireres al·lucinògenes, i mai més tornaria el món en blanc i negre a penetrar aquell bosc encantat.
Hi ha rondalles sense moralina. La d'aquest conte se l'han menjat els protes amb perdius.