Una flor al camí

Feia massa temps que et devia unes paraules. Si no havien arribat encara era perquè la meua particular -a la par que impertinent- musa literària mai no arriba en el moment oportú. O potser és que simplement busque excuses relatives a la inspiració i totes eixes coses de les que parlem els que ens sentim lligats a la paraula escrita, el nostre únic i precari mitjà que ens serveix per a comunicar tot allò que la nostra boca mai no parla. Excuses per mantindre la cuirassa i no admetre que a voltes, més que les paraules, ens val més una abraçada o una mirada de complicitat. D'aquella que fa còmodes els silencis i valuoses totes les hores perdudes d'un dia qualsevol.

Així és que hui, amb la musa darrere o sense ella, m'empente a mi mateixa, apressada per que no se'm passe la mitjanit, cap al teclat de l'ordinador. I escriure per tu, encara que m'isca una caguerada.

Només necessitava escriure -i ser-ne conscient mentre ho faig- que ets preciosa. Que adore la teua veu rasgada i eixa peculiar manera d'entendre la vida que tantes voltes he envejat. Que no podré mai pagar-te amb cap cosa material -ni tan sols amb esta merda que depaupera inevitablement els sentiments de veritat- totes les voltes que, pel simple fet de romandre al meu costat, ja no res a la vida semblava tan catastròfic. Qualsevol drama, amb tu, esdevé una dolça tragicomèdia, una llàgrima mesclada amb un somriure. "Accesos de alegría, impulsos de llorar", diria Bécquer. 

Com agrair-te, xiqueta, tota la paciència que requereix entendre la meua manera de ser i estar al món. O que després d'any i mig de silenci, d'observança discreta a curta distància, un dia decidírem intercanviar les primeres paraules. Pense en mil adjectius per descriure't i només se m'acut dir-te que t'estime.

Gràcies.