El meu silenci, pel teu

El meu silenci, eina per pensar-te com a quelcom inassolible. Mur que, gèlid, egoïsta, t'ensordeix el meu prec. I el perfum dels meus batecs et fregaria, en passar pel teu costat, i tu mai no ho sabries. No et culpe, company: no se sent el crit ensordit. Avui comprenc que el teu silenci, el fingir que tot ho ignores, és la manera més subtil de declarar la teua indiferència. Tal silenci és -no ho dubtes- molt més dolç que les paraules.

Ara que cau la nit, i amb la boca apegada al cigarret, no puc deixar d'entonar aquelles paraules de Benedetti. "Aunque la noche pase, y yo te tenga y no"...

 

El món entre les mans

Amb la ferma determinació d'endinsar-me a les aigües de la pura casualitat, i sense cap més companyia que l'ombra de mi mateixa, es dissol aquella metàfora tan meua i tan de tots. Es fon en l'abstracció del no voler pensar. I així m'escapà del cap la teua figura, que voluntàriament i cada nit evoque- jo no sé si bonica, si lletja, si mediocre; és tan sols la que desitge-. I, tot sense voler-ho, arrossegue en mi la frustració de no poder fer peu al pou de l'autoconfiança i deixar d'amagar-me sota la broma improvisada.

Ja podria tindre el món sencer entre les mans i oferir tot allò de bo que tinc, que mai no sabré si he d'arribar allà on vols. Perquè sembla que t'hi negues per a mi. Que desapareixes, forani, llunyà. Càlid enfront de la pantalla per instants, alié i fugisser les més de les voltes. Les nits en què apareixes perquè t'evoque, encara que no vulga fer-ho, tracte de no pensar-te més. Molt em tem, company, que alguna cosa falla perquè esdevé àrdua tasca ignorar tal atracció. I, encara més, ignorar que trespasse les barreres d'allò físic.

I, en fi, cavalcant al neguit que no marxa, advertisc amb sorpresa que t'admire, que sembla que t'adore tot i la teua absoluta indiferència. Però el llit, fred de solitud rutilant, amaneix trencant el somni en què t'apropie.

Imbècil

Va aparéixer al meu cap com una sospita insolent que va decidir instal·lar-s'hi amb traïdoria, com per casualitat. Vaig obrir els ulls de colp tractant d'ignorar el mareig que feia moure les parets de la cambra a bandades. Malestar general, just cost dels excessos de la nit anterior.

Aquella situació innòcua i alhora incòmoda aconseguia deslligar tots els meus nervis, que amb summa cura tornava a empresonar de nou a la meua caixa de Pandora particular. Quan es dóna tal situació, quan succeeix una metàfora tan d'imaginació i alhora tan de tots, l'única cosa que puc fer és tornar a tancar els ulls i esperar. Ganes de cridar, però fallen les cordes vocals. Així encara em quedava pitjor, en derrota absoluta. Quasi vençuda per la tos, el tabac que no sóc capaç de deixar, les canyes que no guareixen la tristesa i altres substàncies que no aconsegueixen ornamentar una cara plena d'ulleres morades amb un fals somriure. I allà restava, abraçada a aquell 13 de maig que no era igual a cap altre migdia de diumenge. Ment en blanc.

Però aleshores la vaig notar, envoltant-me. Pesada, densa, cruel. Dolorosa. La soledat. Es filtrava per tots els porus del meu cos, posseint-me, buidant-me sencera per dintre. I no hi podia fer res. No em quedaven pensaments, ni paraules, ni idees. No tenia més llàgrimes. Tan sols una fastigosa sensació d'ineptitud. Soledat pura i dura. Així vaig quedar. Quasi despullada, tombada al llit, amb la mirada apuntant al sostre i un abisme als ulls i la gola...

Curiós

València, migdia. El sol apunta directament a la cara. El vent no suavitza massa els 23 graus que marca la pantalla de la farmàcia. Es nota la primavera valenciana. En aquesta ciutat la primavera ha despertat els carrers, però també els cossos. Els cors, les ments, les vides apagades. Però desperta de forma il·lusòria, d'allò que sembla ser però no és.

Una vegada més, estic asseguda a una barra quan apareixes. Hola, què tal. Dos besos d'un mil·lisegon cadascun. Val, tampoc no esperava una entrada triomfal, amb recital de poema de Neruda i bes interminable de pel·lícula inclosos, però tan poca efusivitat inquieta. Me n'isc a fora. La cigarreta sempre és una solució recurrent. Una dona passeja el seu gos al mateix carrer, i al del costat és dia de mercat. Un home crida als quatre vents "¡la pieza a un euro!" darrere d'una taula plena de calces. Una parella es mira el menú del bar, s'ho pensa i finalment prosegueix el seu camí, carrer amunt. El fum, ingràvid, sura al meu front. Abans de començar a pensar, la cigarreta ja s'ha consumit i jo perd l'excusa per romandre a fora. Torne a dins i em col·loque a poca distància de tu. Quasi es podria traçar una línia recta entre nosaltres. Tu observes un punt indeterminat, inexpressiu, a través d'eixos ulls que ja no tenen el mateix color. No trobe la teua mirada. El meu cap, a punt de patir col·lapse. No t'entenc, xaval. Per més que intente especular, desconec absolutament què hòsties passa per la teua ment. És més trist que confús tot plegat, per a què negar-ho. Si no fóra perquè el lloc no era el més discret i, per adobar-ho, jo sóc una infame covard, et vomitaria unes quantes paraules que em ronden pel cap aquests dies. Una espècie de "mira, no sé què t'has pensat que busque". Bé, potser una mica d'afecte. Alguna abraçada d'aquestes que reconforten quan tot és una sobirana merda i vols enviar-ho tot a prendre pel cul. I no et negaré que alguna pinzellada de sexe. Però vaja, com tothom, no res excessivament estrany. No pretenc casar-me demà, ni que vingues a dinar paella a ma casa els diumenges. No vull flors, ni poesia -poesia són les ones de la mar-. Però vaja, que si no vols o no t'abelleix pots dir-ho clarament i treure't del cul l'escombra que t'acabes d'empassar, perquè açò no és còmode per a ningú. Que sí, que tots som rars i rares i la vida és molt complicada i tots tenim les nostres mogudes internes. Però ets tu qui m'ha buscat. Ets tu qui ha reclamat, qui ha iniciat i qui ha ha afegit la tendresa a tot açò. I han passat menys de 24 hores, i sembla que hages marxat a tretze anys llum d'ací. Tu ho voràs, però jo sóc com sóc i no m'agrada marxar amb cara de pomes agres. Prou tinc amb les meues coses, de mode que fes-me bona cara, tan bonica que la tens, i deixa de fer ganyotes. Que dies de merda en tenim tots però està molt lleig pagar-ho amb qui no ho mereix. No ho fas, tot i això, i marxes amb un adéu en la distància, de nou defugint de mirar-me directament. 

"Imbècil", mussite per a mi mateixa mentre busque una altra cigarreta. Hauria de deixar que t'afonares al pou de la indiferència indefinidament. I desconec la raó, però no puc fer-ho. Curiós.

13 d'abril. Matinada

Esta matinada la musa no em ve a visitar. No és la inspiració la que m'empenta al teclat de l'ordinador. Estes són paraules d'urgència absoluta, d'histèria interior mal canalitzada. De presses, d'ànsia, de ganes de tot i de res alhora. De menjar-se el món i enviar-lo a prendre pel cul. 

Puntualitat. Felicitats. Falta tabac, merda. La terrassa del bar. Bé, té màquina de tabac. La cervesa. La cassalla. Com odie la cassalla, hòstia. Però a la teua salut em sabia a glòria. Un altre glop enorme de cervesa, "per a rebaixar". I un piti. Converses que no tenen en compte l'hora. El cambrer ens fa fora. Tanca tot massa prompte un dimecres a este racó de La Marina. Un altre bar. Una altra terrassa. Més tabac i més cervesa. La mirada insoportable. Perquè si m'atrevisc a soportar-la crec que et menge. De nou van a tancar. Ara pagues tu esta. 

La mar. El banc mirant a la mar. Bromes, caminar mig tort, riallades entremesclades amb silenci sepulcral. Passen tres xics. Que passen, que desapareguen, collons. Abraçada espontània, o no. Sospir. Ai... Besar. Mossegar. Mans que volen, gemecs a un banc enmig d'un carrer front a la mar. Bonica banda sonora, la de les onades a tan sols uns metres. Amagar-se a mitges. Mossegar, jugar, deixar-se endur. Cossos desconeguts que es palpen, que s'exploren per a reconéixer-se. Tan primera vegada i alhora tan fàcil. Mans que saben on van. Que intenten explicar tot allò que la boca calla. Em poses. Ho vull tot. La sorra per dins del pantaló. Sabates escampades. Que no passe ningú pel carrer, per favor. Ens falta temps. Maleït temps, sempre anant contra mi. Però gràcies a qui siga per regalar-me este abril que tant de temps he esperat. Per fi el meu abril. La tragicomèdia. El nus a la gola per dins, el somriure per fora. La por per dins, els collons per fora. El dolor clavat al pit, el plaer manifest a la pell. És digne d'un abril, d'això no me'n cap dubte. Una abraçada inacabable i mil besos per a donar-hi fi. Crec que se'm partirà el cos en dos. Cames que tremolen. Queda't ací un poc més. Tens raó, és màgic. Tant de bo poguera detindre's el temps. Esta nit, però, el temps era l'enemic.

Caldrà fer-li un pols al temps.

9 d'abril. Matinada

Ella va construir la seua vida fonamentant-la en la creença que algú vindria a buscar-la allà on l'oblit habita a les seues amples. Que la treuria del seu carreró sense eixida per a enumerar-li en una llista tots els seus somriures plens de vida, totes les voltes que havia arquejat la cella dreta en senyal de desaprovació i el seu significat. Algú que la fera esclatar a riallades per no res, o que li contara històries surrealistes sense final feliç ni princeses.

"Sempre t'han agradat els gamberros", li va dir fa molts anys una d'aquelles xiques de les de compartir aula i converses de cafeteria a l'institut. Per aquella època ella no sabia, probablement, el que era un xic. Però ara pensa que tal volta aquell diagnòstic emocional fóra cert. Potser li agradaria que un bala perduda li furtara un bes. Perquè sí.

Porta massa temps en aquell carreró sense eixida en forma de barra de bar, amb un got sense fons a la mà i l'esquena recolzada sobre el respatller de la cadira. I observant el seu voltant, sempre canviant. Col·leccionant noms que evoquen figures d'homes que han esdevingut granotes decrèpites i traïdores. Plorant per dins, rient per fora i acceptant copes. Za zdaróvie. I revolució.

I de sobte, a les cinc d'una matinada d'abril -no podia ser un altre mes-, se sorprèn intentant engolir el nus que s'ha instal·lat a la seua gola. Després de tot, la tranquil·litza el fet de ser capaç d'emocionar-se fins la llàgrima viva. Tot i no tindre llicència per a implicar-s'hi, perquè la vida sovint regala homes al lloc i el moment equivocats. Seu davant l'ordinador, repassa aquella conversa i sospita que l'espera, sense fer trontollar ni per un instant cap dels seus principis inflexibles, pagarà la pena.

V de Venjança

La vella i oxidada arma, ofensiva com els actes que provoquen el broll de l'eterna fam de venjança, és la companya ideal del caòtic deliri que centelleja als seus ulls. La fulla curta del punyal baixa lliscant sobre els seus dits amb la tranquil·litat de qui ha perdut completament els nervis. 

Punyal verge. O quasi.

El vent de novembre xiula l'afalac mortal d'aquella eina. No hi ha perdons, ni reparacions. L'objecció de consciència queda prohibida: els crits, les llàgrimes mendicant clemència esdevenen inaudibles enfront de les brasses, encara enceses, d'un odi passat que avui és pura ràbia. Un punyal pot trair tota fe algun dia jurada. Un punyal qualsevol, com tants altres tenia ella clavats a l'esquena. Insensible, incisiu, frívol. 

Després de saciar la fam de venjança, seu un moment i es pregunta: "Qui n'és culpable? El punyal o la mà que l'empeny?".

Una flor al camí

Feia massa temps que et devia unes paraules. Si no havien arribat encara era perquè la meua particular -a la par que impertinent- musa literària mai no arriba en el moment oportú. O potser és que simplement busque excuses relatives a la inspiració i totes eixes coses de les que parlem els que ens sentim lligats a la paraula escrita, el nostre únic i precari mitjà que ens serveix per a comunicar tot allò que la nostra boca mai no parla. Excuses per mantindre la cuirassa i no admetre que a voltes, més que les paraules, ens val més una abraçada o una mirada de complicitat. D'aquella que fa còmodes els silencis i valuoses totes les hores perdudes d'un dia qualsevol.

Així és que hui, amb la musa darrere o sense ella, m'empente a mi mateixa, apressada per que no se'm passe la mitjanit, cap al teclat de l'ordinador. I escriure per tu, encara que m'isca una caguerada.

Només necessitava escriure -i ser-ne conscient mentre ho faig- que ets preciosa. Que adore la teua veu rasgada i eixa peculiar manera d'entendre la vida que tantes voltes he envejat. Que no podré mai pagar-te amb cap cosa material -ni tan sols amb esta merda que depaupera inevitablement els sentiments de veritat- totes les voltes que, pel simple fet de romandre al meu costat, ja no res a la vida semblava tan catastròfic. Qualsevol drama, amb tu, esdevé una dolça tragicomèdia, una llàgrima mesclada amb un somriure. "Accesos de alegría, impulsos de llorar", diria Bécquer. 

Com agrair-te, xiqueta, tota la paciència que requereix entendre la meua manera de ser i estar al món. O que després d'any i mig de silenci, d'observança discreta a curta distància, un dia decidírem intercanviar les primeres paraules. Pense en mil adjectius per descriure't i només se m'acut dir-te que t'estime.

Gràcies.

Torb

El vent fresc de la tardor mediterrània no aconsegueix eixugar-li les pesades gotes de suor que li inunden el cos.

L’estat de nervis, d’histèria absoluta -d’aquella que tanta vivència imprimeix a les sensacions amb què ens premia o castiga la vida-, ha pres el control del seu cap. S’encèn un altre cigarret esperant que la inhalació del fum calme el torb que la domina.

I se sorprèn a ella mateixa adonant-se’n: la sang aliena no la calma, només l’empenta. En vol més. Se li ha acabat la compassió. Ja fa massa temps que demana clemència i s’odia per tal cosa. Quin sentit té ara compadir-se de ningú? La violència calma la fúria de la bèstia que habita el seu cos. Diu la gent que pot esvalotar qualsevol, però ella pensa que és agradable. A voltes, fins i tot, és més càlida que una abraçada.

De les cendres sortirà.

Dies d'absències

 

Últims dies d'agost. Dies d'absències que cremen. Moviments intensos de la mar, atreta per la bellesa interminable de la lluna; pluja que banya la costa. Quan plou, li agrada acollir el seu gat sobre el pit i recolzar la front sobre el vidre del finestral per a mostrar-li aquell fenomen que sembla captivar la criatura, que roman quieta entre acollonida i encisada, amb la mateixa intensitat que a ella. Hui no li queda tendresa i deixa que el gat s'amague sota alguna cadira. Ha obert la finestra i ha tret una mica el cap per a sentir les gotes, minúscules i quasi sense força, sobre la cara. "M'han ensenyat que la mentida és engany i la veritat no. A mi m'han enganyat ambdues."

De sobte li molesta el serrell mullat i se l'aparta de la cara, exsangüe, amb la mà. Un abisme apunta als ulls i la gola. Fa més mal l'omissió que mil errades comeses. I, a pesar del dolor  insoportable que es filtra per les seues pupil·les mentre recorda els ulls que ja no la mirarien com dues llunes plenes i els llavis que alguna volta la besaren per a després deixar-li que els anhelara, no se sent amb ànim de vessar una sola llàgrima. Ni tan sols amb l'ajuda de l'ornamental melodia del segon moviment de la Patètica de Beethoven sonant al fons del saló. Tan capaç de plorar les insignificàncies de la vida i tan maldestra per a plorar les tragèdies de veritat.

L'amor, en silenci, dorm.

"S'ho ha endut tot", es repeteix per dintre. L'esperança, la bogeria, la histèria deliciosa d'aquell cap que no acabava mai d'estar amoblat del tot. L'equilibri, la sang de les venes. Tot. Ara estava nua davant la mar, i es tractava simplement -suposava- de reconstruir-se sobre aquella base d'absoluta puresa, d'essència plena. I tot seguiria igual. L'única diferència era que feia dies que s'havia adonat que ell ja no era el fotut home de sa vida.