Curiós

València, migdia. El sol apunta directament a la cara. El vent no suavitza massa els 23 graus que marca la pantalla de la farmàcia. Es nota la primavera valenciana. En aquesta ciutat la primavera ha despertat els carrers, però també els cossos. Els cors, les ments, les vides apagades. Però desperta de forma il·lusòria, d'allò que sembla ser però no és.

Una vegada més, estic asseguda a una barra quan apareixes. Hola, què tal. Dos besos d'un mil·lisegon cadascun. Val, tampoc no esperava una entrada triomfal, amb recital de poema de Neruda i bes interminable de pel·lícula inclosos, però tan poca efusivitat inquieta. Me n'isc a fora. La cigarreta sempre és una solució recurrent. Una dona passeja el seu gos al mateix carrer, i al del costat és dia de mercat. Un home crida als quatre vents "¡la pieza a un euro!" darrere d'una taula plena de calces. Una parella es mira el menú del bar, s'ho pensa i finalment prosegueix el seu camí, carrer amunt. El fum, ingràvid, sura al meu front. Abans de començar a pensar, la cigarreta ja s'ha consumit i jo perd l'excusa per romandre a fora. Torne a dins i em col·loque a poca distància de tu. Quasi es podria traçar una línia recta entre nosaltres. Tu observes un punt indeterminat, inexpressiu, a través d'eixos ulls que ja no tenen el mateix color. No trobe la teua mirada. El meu cap, a punt de patir col·lapse. No t'entenc, xaval. Per més que intente especular, desconec absolutament què hòsties passa per la teua ment. És més trist que confús tot plegat, per a què negar-ho. Si no fóra perquè el lloc no era el més discret i, per adobar-ho, jo sóc una infame covard, et vomitaria unes quantes paraules que em ronden pel cap aquests dies. Una espècie de "mira, no sé què t'has pensat que busque". Bé, potser una mica d'afecte. Alguna abraçada d'aquestes que reconforten quan tot és una sobirana merda i vols enviar-ho tot a prendre pel cul. I no et negaré que alguna pinzellada de sexe. Però vaja, com tothom, no res excessivament estrany. No pretenc casar-me demà, ni que vingues a dinar paella a ma casa els diumenges. No vull flors, ni poesia -poesia són les ones de la mar-. Però vaja, que si no vols o no t'abelleix pots dir-ho clarament i treure't del cul l'escombra que t'acabes d'empassar, perquè açò no és còmode per a ningú. Que sí, que tots som rars i rares i la vida és molt complicada i tots tenim les nostres mogudes internes. Però ets tu qui m'ha buscat. Ets tu qui ha reclamat, qui ha iniciat i qui ha ha afegit la tendresa a tot açò. I han passat menys de 24 hores, i sembla que hages marxat a tretze anys llum d'ací. Tu ho voràs, però jo sóc com sóc i no m'agrada marxar amb cara de pomes agres. Prou tinc amb les meues coses, de mode que fes-me bona cara, tan bonica que la tens, i deixa de fer ganyotes. Que dies de merda en tenim tots però està molt lleig pagar-ho amb qui no ho mereix. No ho fas, tot i això, i marxes amb un adéu en la distància, de nou defugint de mirar-me directament. 

"Imbècil", mussite per a mi mateixa mentre busque una altra cigarreta. Hauria de deixar que t'afonares al pou de la indiferència indefinidament. I desconec la raó, però no puc fer-ho. Curiós.

13 d'abril. Matinada

Esta matinada la musa no em ve a visitar. No és la inspiració la que m'empenta al teclat de l'ordinador. Estes són paraules d'urgència absoluta, d'histèria interior mal canalitzada. De presses, d'ànsia, de ganes de tot i de res alhora. De menjar-se el món i enviar-lo a prendre pel cul. 

Puntualitat. Felicitats. Falta tabac, merda. La terrassa del bar. Bé, té màquina de tabac. La cervesa. La cassalla. Com odie la cassalla, hòstia. Però a la teua salut em sabia a glòria. Un altre glop enorme de cervesa, "per a rebaixar". I un piti. Converses que no tenen en compte l'hora. El cambrer ens fa fora. Tanca tot massa prompte un dimecres a este racó de La Marina. Un altre bar. Una altra terrassa. Més tabac i més cervesa. La mirada insoportable. Perquè si m'atrevisc a soportar-la crec que et menge. De nou van a tancar. Ara pagues tu esta. 

La mar. El banc mirant a la mar. Bromes, caminar mig tort, riallades entremesclades amb silenci sepulcral. Passen tres xics. Que passen, que desapareguen, collons. Abraçada espontània, o no. Sospir. Ai... Besar. Mossegar. Mans que volen, gemecs a un banc enmig d'un carrer front a la mar. Bonica banda sonora, la de les onades a tan sols uns metres. Amagar-se a mitges. Mossegar, jugar, deixar-se endur. Cossos desconeguts que es palpen, que s'exploren per a reconéixer-se. Tan primera vegada i alhora tan fàcil. Mans que saben on van. Que intenten explicar tot allò que la boca calla. Em poses. Ho vull tot. La sorra per dins del pantaló. Sabates escampades. Que no passe ningú pel carrer, per favor. Ens falta temps. Maleït temps, sempre anant contra mi. Però gràcies a qui siga per regalar-me este abril que tant de temps he esperat. Per fi el meu abril. La tragicomèdia. El nus a la gola per dins, el somriure per fora. La por per dins, els collons per fora. El dolor clavat al pit, el plaer manifest a la pell. És digne d'un abril, d'això no me'n cap dubte. Una abraçada inacabable i mil besos per a donar-hi fi. Crec que se'm partirà el cos en dos. Cames que tremolen. Queda't ací un poc més. Tens raó, és màgic. Tant de bo poguera detindre's el temps. Esta nit, però, el temps era l'enemic.

Caldrà fer-li un pols al temps.

9 d'abril. Matinada

Ella va construir la seua vida fonamentant-la en la creença que algú vindria a buscar-la allà on l'oblit habita a les seues amples. Que la treuria del seu carreró sense eixida per a enumerar-li en una llista tots els seus somriures plens de vida, totes les voltes que havia arquejat la cella dreta en senyal de desaprovació i el seu significat. Algú que la fera esclatar a riallades per no res, o que li contara històries surrealistes sense final feliç ni princeses.

"Sempre t'han agradat els gamberros", li va dir fa molts anys una d'aquelles xiques de les de compartir aula i converses de cafeteria a l'institut. Per aquella època ella no sabia, probablement, el que era un xic. Però ara pensa que tal volta aquell diagnòstic emocional fóra cert. Potser li agradaria que un bala perduda li furtara un bes. Perquè sí.

Porta massa temps en aquell carreró sense eixida en forma de barra de bar, amb un got sense fons a la mà i l'esquena recolzada sobre el respatller de la cadira. I observant el seu voltant, sempre canviant. Col·leccionant noms que evoquen figures d'homes que han esdevingut granotes decrèpites i traïdores. Plorant per dins, rient per fora i acceptant copes. Za zdaróvie. I revolució.

I de sobte, a les cinc d'una matinada d'abril -no podia ser un altre mes-, se sorprèn intentant engolir el nus que s'ha instal·lat a la seua gola. Després de tot, la tranquil·litza el fet de ser capaç d'emocionar-se fins la llàgrima viva. Tot i no tindre llicència per a implicar-s'hi, perquè la vida sovint regala homes al lloc i el moment equivocats. Seu davant l'ordinador, repassa aquella conversa i sospita que l'espera, sense fer trontollar ni per un instant cap dels seus principis inflexibles, pagarà la pena.

V de Venjança

La vella i oxidada arma, ofensiva com els actes que provoquen el broll de l'eterna fam de venjança, és la companya ideal del caòtic deliri que centelleja als seus ulls. La fulla curta del punyal baixa lliscant sobre els seus dits amb la tranquil·litat de qui ha perdut completament els nervis. 

Punyal verge. O quasi.

El vent de novembre xiula l'afalac mortal d'aquella eina. No hi ha perdons, ni reparacions. L'objecció de consciència queda prohibida: els crits, les llàgrimes mendicant clemència esdevenen inaudibles enfront de les brasses, encara enceses, d'un odi passat que avui és pura ràbia. Un punyal pot trair tota fe algun dia jurada. Un punyal qualsevol, com tants altres tenia ella clavats a l'esquena. Insensible, incisiu, frívol. 

Després de saciar la fam de venjança, seu un moment i es pregunta: "Qui n'és culpable? El punyal o la mà que l'empeny?".

Una flor al camí

Feia massa temps que et devia unes paraules. Si no havien arribat encara era perquè la meua particular -a la par que impertinent- musa literària mai no arriba en el moment oportú. O potser és que simplement busque excuses relatives a la inspiració i totes eixes coses de les que parlem els que ens sentim lligats a la paraula escrita, el nostre únic i precari mitjà que ens serveix per a comunicar tot allò que la nostra boca mai no parla. Excuses per mantindre la cuirassa i no admetre que a voltes, més que les paraules, ens val més una abraçada o una mirada de complicitat. D'aquella que fa còmodes els silencis i valuoses totes les hores perdudes d'un dia qualsevol.

Així és que hui, amb la musa darrere o sense ella, m'empente a mi mateixa, apressada per que no se'm passe la mitjanit, cap al teclat de l'ordinador. I escriure per tu, encara que m'isca una caguerada.

Només necessitava escriure -i ser-ne conscient mentre ho faig- que ets preciosa. Que adore la teua veu rasgada i eixa peculiar manera d'entendre la vida que tantes voltes he envejat. Que no podré mai pagar-te amb cap cosa material -ni tan sols amb esta merda que depaupera inevitablement els sentiments de veritat- totes les voltes que, pel simple fet de romandre al meu costat, ja no res a la vida semblava tan catastròfic. Qualsevol drama, amb tu, esdevé una dolça tragicomèdia, una llàgrima mesclada amb un somriure. "Accesos de alegría, impulsos de llorar", diria Bécquer. 

Com agrair-te, xiqueta, tota la paciència que requereix entendre la meua manera de ser i estar al món. O que després d'any i mig de silenci, d'observança discreta a curta distància, un dia decidírem intercanviar les primeres paraules. Pense en mil adjectius per descriure't i només se m'acut dir-te que t'estime.

Gràcies.

Torb

El vent fresc de la tardor mediterrània no aconsegueix eixugar-li les pesades gotes de suor que li inunden el cos.

L’estat de nervis, d’histèria absoluta -d’aquella que tanta vivència imprimeix a les sensacions amb què ens premia o castiga la vida-, ha pres el control del seu cap. S’encèn un altre cigarret esperant que la inhalació del fum calme el torb que la domina.

I se sorprèn a ella mateixa adonant-se’n: la sang aliena no la calma, només l’empenta. En vol més. Se li ha acabat la compassió. Ja fa massa temps que demana clemència i s’odia per tal cosa. Quin sentit té ara compadir-se de ningú? La violència calma la fúria de la bèstia que habita el seu cos. Diu la gent que pot esvalotar qualsevol, però ella pensa que és agradable. A voltes, fins i tot, és més càlida que una abraçada.

De les cendres sortirà.

Dies d'absències

 

Últims dies d'agost. Dies d'absències que cremen. Moviments intensos de la mar, atreta per la bellesa interminable de la lluna; pluja que banya la costa. Quan plou, li agrada acollir el seu gat sobre el pit i recolzar la front sobre el vidre del finestral per a mostrar-li aquell fenomen que sembla captivar la criatura, que roman quieta entre acollonida i encisada, amb la mateixa intensitat que a ella. Hui no li queda tendresa i deixa que el gat s'amague sota alguna cadira. Ha obert la finestra i ha tret una mica el cap per a sentir les gotes, minúscules i quasi sense força, sobre la cara. "M'han ensenyat que la mentida és engany i la veritat no. A mi m'han enganyat ambdues."

De sobte li molesta el serrell mullat i se l'aparta de la cara, exsangüe, amb la mà. Un abisme apunta als ulls i la gola. Fa més mal l'omissió que mil errades comeses. I, a pesar del dolor  insoportable que es filtra per les seues pupil·les mentre recorda els ulls que ja no la mirarien com dues llunes plenes i els llavis que alguna volta la besaren per a després deixar-li que els anhelara, no se sent amb ànim de vessar una sola llàgrima. Ni tan sols amb l'ajuda de l'ornamental melodia del segon moviment de la Patètica de Beethoven sonant al fons del saló. Tan capaç de plorar les insignificàncies de la vida i tan maldestra per a plorar les tragèdies de veritat.

L'amor, en silenci, dorm.

"S'ho ha endut tot", es repeteix per dintre. L'esperança, la bogeria, la histèria deliciosa d'aquell cap que no acabava mai d'estar amoblat del tot. L'equilibri, la sang de les venes. Tot. Ara estava nua davant la mar, i es tractava simplement -suposava- de reconstruir-se sobre aquella base d'absoluta puresa, d'essència plena. I tot seguiria igual. L'única diferència era que feia dies que s'havia adonat que ell ja no era el fotut home de sa vida.

El què

La dignitat, aquella paraula que descriu la més valuosa possessió d'una persona. La felicitat. Les ganes de somriure. Aquella manera genuïna i mig infantil de no deixar que dolors passats et treguen la il·lusió. La xicoteta espurna de dins que t'empenta, que t'ajuda a arriscar-te per allò en què creus o algun dia vas voler creure. Les ganes de tornar a creure. L'esperança de que arribe eixe dia en què sents que per fi començaràs a rebre el que amb tanta passió, d'aquella que de vegades és malaltissa però és rabiosament romàntica i sincera, has donat a la vida. La puresa de la innocència. L'instint de superació amb tota conseqüència. 

La sensació d'estar donant la vida per quelcom que mereix la pena. Això.

Instants insuperables

Aquesta és probablement la meua més difícil batalla amb el teclat de l'ordinador. No és senzill aturar-se de veritat per a confessar, sempre entre metàfores més o menys òbvies, el que una sent a dins mentre es desagna a poc a poc i nota com cada fil de força fugeix per a no tornar.

Hui només sé pensar, després d'una llarga nit sense poder aclucar els ulls, que hi ha virtuds que són el pitjor dels defectes. I no per això deixaran de ser virtuds. Potser eixa siga la raó per la qual en el fons, molt en el fons, me'n senta profundament orgullosa. Ma mare sempre m'ha dit que era especial a la meua manera, per aquella estranya forma de ser i estar a la vida. Que de petita era capaç d'enamorar-me d'una papallona només pels seus colors o per la forma com dibuixava el vol a l'aire quan passava pel meu davant. Ràpidament corria al primer paper que em trobara per a dibuixar aquella imatge tan preciosa que acabava de retindre per sempre a la meua retina. Aquesta capacitat extraordinària per sentir vertadera passió per qualsevol cosa tenia la seua cara obscura, no obstant, m'advertia ella: tan fàcil m'era sentir una passió sana com convertir-la en odi. Odi cap a eixa imatge, odi cap a mi mateixa i odi cap al món sencer.Una espècie de frustració potser, per observar-me a mi apassionant-me amb les coses de la vida mentre tals coses no s'apassionaven amb mi amb aquella intensitat. Les il·lusions no existeixen sense desil·lusions, i la meua manera de sentir la vida n'és un exemple il·lustratiu. D'això no me'n cap dubte, senyor.

He estimat la bellesa de la papallona pels seus colors, pel seu vol, per tot el que en un moment m'ha pogut arribar a transmetre. Més tard una es pot accidentar de sobte, sense elegir-ho. Vore's, perquè sí -l'atzar és una broma pesada, diuen-, envoltada d'una muntanya immensa de merda en la qual no sembla probable que puga créixer ni la més resistent de les flors. Hi ha adversitats que una no pot elegir. D'ahi a la injustícia només hi ha mig pas. 

Estimar-la amb passió per a que la papallona ni tan sols repare un sol instant en què has volgut dibuixar-la, en què l'has tinguda al cap com a un símbol de bellesa exquisita impossible de millorar... I, a pesar que ja no torne a vore-la més, d'alguna cosa me'n puc sentir orgullosa, i és d'haver-la estimat infinitament, sense considerar mai si potser aquella estima era desmesurada, idealista, absurda o ridícula. L'estimava, l'estimava amb una passió exacerbada i fer-ho ja era suficient per aquesta nena que encara no ha crescut del tot. 

Tot i que ja no la torne a vore. Tot i que siga un amor impossible. Aquell instant d'amor és insuperable i així quedarà escrit als fulls que omplen la meua vida, el meu cor corromput i violentat. Aquell instant serà la petita empenta del meu interior, capaç fins i tot de superar la desil·lusió del comiat.

Confessió nocturna

Què és el que feia esta ment perduda. Parlar amb mi. Això feia esta ment que camina a l'atzar, a fosques, sense saber el destí que s'albira al fons del senderi.

No res a l'horitzó.

Comença a ser un costum. En nits tan llargues, tan feixugues, al final es perd la noció mateixa del color dels sentiments que habiten l'ànima. Quan s'esgoten els nervis, exprimits fins el final en un sacrifici absurd i surrealista per fer-ho desagnar tot, només queda l'essència. El què, i no el com ni el perquè.

I parle de massa coses. Parle i pense massa coses, i moltes d'elles són absolutament innecessàries. Saps que no sóc l'única, però. I no vull més sacrificis cristians ni penitències eternes que generen el més cruent dels odis. Així és que basta. Stop. Ara vaig a parlar de tu. Que ja era hora.

De que somie amb desdejunis de cafè i croissant a les deu del matí. De que han passat cinc dies, i encara està la teua meitat de llit amb la funda del matalàs fora i desordenada, tal com la deixares, perquè eres un desastre i no la mantens mai al seu lloc durant la nit. I així està, tal com la deixares.

De que setembre és el principi dels meus somnis, i sense setembre no hi ha futur, no hi ha vida ni somni. De que t'estime com una imbècil. De que t'adore perquè m'estimes de la manera com jo descriuria la preciosa imperfecció de l'estima perfecta. Eixa on l'orgull serveix de cara enfora i es perd de cara endins. Aquella que saps que m'agrada. I, xiquet, ho saps perquè és la mateixa que tu necessites per a omplir-te l'ànima de sentit a la vida. 

De que la sort, capriciosa com ella sola, ha volgut que et gaudisca per racions, a poc a poc, i això em menja per dintre. Però les vegades que t'he gaudit, tot i ser-ne poques, han estat de les bones. D'aquelles que "ja voldrien molts...".

De que, encara que a voltes no ho semble perquè tenim eixe estúpid costum de queixar-nos de tot a la vida... la fortuna ens ha agafat de la mà. Als dos. No soltem eixa mà, perquè ens en penedirem la resta dels nostres dies.

I demà... Demà serà un altre dia.