Llavis nerviosos, autònoms, que es neguen a descriure cada verb, cada adjectiu que aniquil·lava l'amor propi. Paraules que plenaren la boca del hui coronat botxí. So estrident, cridaner, que travessa tota l'avinguda una matinada de gener. Cigarret nerviós a un banc, o recolzada sobre el vidre de la finestra d'aquella habitació del terror. Ganes de cridar i, de sobte, la mudesa s'apodera de les cordes vocals.
I tot i el sabor amarg dels records, sempre hi ha un tros de dignitat intocable que rebrota en el moment oportú. Una xicoteta veu que li ho demana: fes cas d'eixes petjades a la teua pell, a voltes visibles i d'altres discretes. Eixes petjades no estimen. I en aquell precís moment torna amb força la xiqueta dels ulls trencats que sempre sap complementar un somriure i eixugar-se les llàgrimes. Sense preguntar-se si es tornaria a sentir estimada. Sense pensar en si el joc del fracàs tindrà o no final. La tristesa es torna en odi i aleshores, i només aleshores, recorda clamar i reclamar. Fer força fins aconseguir donar-li el que va rebre. Evocar aquelles escenes terribles i pensar, amb determinació, en el seu final. Que s'engavie a si mateix, que no seguisca matant dignitats en silenci. Que esdevinga absència la seua insignificant presència. Que es jutge, es condemne i es retire. Que es quede sense existència, que ni tan sols puga observar l'altre cuidant allò que ell mai no va estimar.
Còmplices sempre n'hi hagué. I sempre, em tem, n'hi haurà. Regna per moments la impotència en la xiqueta dels ulls trencats per tal cosa. Per tan curta existència i tants testimonis. Per tan flagrant crim i tan relaxada impunitat. Perquè cert és que els crits silenciats són inaudibles, però la seua boca mai ha estat tampoc convidada a vomitar entranyes mesclades amb fantasmes pretèrits que inevitablement retornen eternament al dia a dia. Fantasmes reflectits en la cara de tots els còmplices. Se'n penediran els covards, plorarà demanant clemència el botxí. I seran venjades les llàgrimes de la xiqueta dels ulls trencats.
3 comentaris:
Qui t'ha ferit, princesa? Qui t'ha trencat els somnis? :( Si puc fer alguna cosa per robar-te un somriure, ni que sigui amb paraules maldestres, aquí estaré.
Preciosa!
Doncs un d'eixos sers que no mereixen anomenar-se persones. Més aviat porcs, diria. I, com a tots, els hi arriba el seu Sant Martí. Això és el que servidora vol pensar. Si la violència no sempre es pot pagar amb violència -que tant de bo, i més en estos casos-, almenys que es pague amb la justícia del respecte, amb la coherència amb els valors que diem pregonar en defensa de les dones, amb respecte per a totes les que ho viuran. Però no sempre és així. Sovint qui més pregona per la boqueta més col·labora d'aquestes xacres de la nostra societat. Trist, però tan real com cruel.
El que sí et puc assegurar és que a mi res ni ningú em trenca els somnis ;-) Cal somiar, però com deia el mestre Lenin, "amb la condició de fer per realitzar els nostres somnis". I jo faig i refaig dia a dia, sense parar. És la raó de ser de les guerrilleres, i no de les ninetes!
Una abraçada i moltes gràcies per estar ahi amb els comentaris, sempre fidel!
It.
Doncs sí, qui més pregona de ser antisexista i super guais amb les dones, de vegades és un fill de puta, com aquell d'Asto Pituak, de qui havia estat amiga, i que vaig flipar en saber el que havia fet. O com el meu ex, que era un super punk antifa antisexista, i se li escapava la mà ben sovint. :(
Ànims, que som fortes, més que ells! ;)Una abraçada gegant, bonica!
Publica un comentari a l'entrada