diumenge, 12 d’agost del 2012

Robatori de somnis

Va eixir de casa quasi per necessitat. En el fons la companyia no importava. Divendres per la nit, roba suggeridora i l'estranya sensació de voler sentir que no estava perduda. Venia Ismael Serrano al seu cap: No habrá distancias que no cubra cualquier hombre que te busque... A mig camí entre la decepció i la incomprensió va tancar la porta de casa després de repassar de nou els llavis de roig foc mirant-se a l'espill amb fingida determinació. "Ànim, xiqueta, que tu vals molt".

Unes hores després, i sense poder deixar de remenar a la bossa cigarrets i l'aparell que li permet sentir-lo a prop i alhora lluny -o llunyà-, es recolzava a la barra amb un gest d'assumida derrota anticipada. El cel cercant-la de colp, l'ànsia eterna, la incertesa absoluta fugia entre les estrelles que no es podien vore a aquell poble mariner. Es preguntava on havia marxat la il·lusió, perduda en segles d'espera. Posa l'últim got de whisky sobre la barra concloguent que deu ser el món, que s'equivoca amb ella. Conclusions fàcils per quan no es troba el cor amb força per pensar. "Ací estic i fins ací he pogut arribar", es repeteix mentalment una i altra volta. Ja no cerca, ja no ansia, ja no espera. Per a què. Era més fàcil desaparéixer a la tarda profunda de l'oblit. Deixar de demanar, de voler, de somiar. 

Li bastava amb sentir que ell existeix, que podia mirar-lo en la distància del no res. Saber que correrà directa als seus braços dins d'uns dies. Intueix, de sobte, que podrà fer-lo deixar-se estimar perquè la seua capacitat per donar estima perquè sí, per regalar sencer -ingènua, potser- aquell cor xicotet i fet malbé, és immensa i l'apropa a ell de forma inevitable. I aleshores se n'adona: no deixaria de demanar, perquè encara li resta un desig. Vol trobar-se amb aquells ulls impossibles. La resta, les maleïdes barreres esfondrades per sempre, el virus de la por dinamitat, ja vindrà. Perquè ha de vindre, sentencia. 

Abans que apunte la claror del dia, camina a casa amb els peus destrossats pels talons amb els que es fa escoltar allà per on passa. Camina en la nit obscura i ni tan sols la il·lumina un tímid fanal al carrer. No l'atura l'obscuritat, però. Deixarà que els seus passos continuen avant, tot i la consciència de l'abisme possible al final del camí. Però segueix centellejant el foc als seus ulls. 

A les mans, esperances. Als llavis que tant ansia, paraules que són oblits. Oblits que ja no sap si, allà surant enlaire, són tan sols quelcom inventat.