Molestar

Ho pensava aquesta vesprada mentre feia un cafè amb una xica preciosa, d'aquelles que et fan pensar que no estàs sola davant la merda. Necessite la meua vida. Recuperar-me a mi mateixa, treure'm del calaix de l'oblit i tornar a la primera línia. No ha començat l'estiu i jo, que mai no he tingut massa de mediterrània, ja necessite aquelles pluges àcides i fangoses de mitjans de setembre. L'olor de les primeres fulles de Blasco Ibáñez ballant enlaire. La frescor del paper nou i el cafè, de nou, calent. Començar i poder realitzar tantes maneres de lluitar, tantes il·lusions i desil·lusions que encabronen i motiven alhora. Les nits fent parlar els carrers. O les nits sense dormir per estar enfront de la pantalla, o empunyant el boli contra un full. O perquè hi ha companyia, i no t'incita precisament al descans. Els quintos, les llaunes i la plaça del Cedre. Revolucionar el meu voltant i barallar-me amb tothom, arriscant-me a que m'odien o m'aprecien. En el fons, si provocara indiferència moriria de ràbia. Plantar cara a les imbècils. Deixar estar eixa classe tan important perquè et conviden a una litrona a les onze del matí. Començar a estimar, amb sort, i saber fer-ho. Seguir odiant. Odi de classe. Destrossar oïdes alienes amb els decibels dels crits que intercanviaria algun desafortunat, segur, entre lemes al carrer, cançons a la dutxa i orgasmes al llit. Tornar a vore totes les cares de front. Les agradables i les que provoquen arcades. Demostrar que seguisc ací. Que no me n'he anat a la merda mai, per molt que m'hi hagen enviat. Que torne. Més adorable per les que m'adoren, més odiosa per les que m'odien. I quin gust em doneu, malparides. Que em conforme sent així de perra en aquesta vida. Recordar el fred de les set del matí i les dutxes calentes fins cremar la pell. Parlar. Exaltar-me per no res. Ballar. Subvertir-nos. Cridar. Que se'ns escolte. I si no, cridar més. I molestar. Molestar a tot arreu.