El què

La dignitat, aquella paraula que descriu la més valuosa possessió d'una persona. La felicitat. Les ganes de somriure. Aquella manera genuïna i mig infantil de no deixar que dolors passats et treguen la il·lusió. La xicoteta espurna de dins que t'empenta, que t'ajuda a arriscar-te per allò en què creus o algun dia vas voler creure. Les ganes de tornar a creure. L'esperança de que arribe eixe dia en què sents que per fi començaràs a rebre el que amb tanta passió, d'aquella que de vegades és malaltissa però és rabiosament romàntica i sincera, has donat a la vida. La puresa de la innocència. L'instint de superació amb tota conseqüència. 

La sensació d'estar donant la vida per quelcom que mereix la pena. Això.

Instants insuperables

Aquesta és probablement la meua més difícil batalla amb el teclat de l'ordinador. No és senzill aturar-se de veritat per a confessar, sempre entre metàfores més o menys òbvies, el que una sent a dins mentre es desagna a poc a poc i nota com cada fil de força fugeix per a no tornar.

Hui només sé pensar, després d'una llarga nit sense poder aclucar els ulls, que hi ha virtuds que són el pitjor dels defectes. I no per això deixaran de ser virtuds. Potser eixa siga la raó per la qual en el fons, molt en el fons, me'n senta profundament orgullosa. Ma mare sempre m'ha dit que era especial a la meua manera, per aquella estranya forma de ser i estar a la vida. Que de petita era capaç d'enamorar-me d'una papallona només pels seus colors o per la forma com dibuixava el vol a l'aire quan passava pel meu davant. Ràpidament corria al primer paper que em trobara per a dibuixar aquella imatge tan preciosa que acabava de retindre per sempre a la meua retina. Aquesta capacitat extraordinària per sentir vertadera passió per qualsevol cosa tenia la seua cara obscura, no obstant, m'advertia ella: tan fàcil m'era sentir una passió sana com convertir-la en odi. Odi cap a eixa imatge, odi cap a mi mateixa i odi cap al món sencer.Una espècie de frustració potser, per observar-me a mi apassionant-me amb les coses de la vida mentre tals coses no s'apassionaven amb mi amb aquella intensitat. Les il·lusions no existeixen sense desil·lusions, i la meua manera de sentir la vida n'és un exemple il·lustratiu. D'això no me'n cap dubte, senyor.

He estimat la bellesa de la papallona pels seus colors, pel seu vol, per tot el que en un moment m'ha pogut arribar a transmetre. Més tard una es pot accidentar de sobte, sense elegir-ho. Vore's, perquè sí -l'atzar és una broma pesada, diuen-, envoltada d'una muntanya immensa de merda en la qual no sembla probable que puga créixer ni la més resistent de les flors. Hi ha adversitats que una no pot elegir. D'ahi a la injustícia només hi ha mig pas. 

Estimar-la amb passió per a que la papallona ni tan sols repare un sol instant en què has volgut dibuixar-la, en què l'has tinguda al cap com a un símbol de bellesa exquisita impossible de millorar... I, a pesar que ja no torne a vore-la més, d'alguna cosa me'n puc sentir orgullosa, i és d'haver-la estimat infinitament, sense considerar mai si potser aquella estima era desmesurada, idealista, absurda o ridícula. L'estimava, l'estimava amb una passió exacerbada i fer-ho ja era suficient per aquesta nena que encara no ha crescut del tot. 

Tot i que ja no la torne a vore. Tot i que siga un amor impossible. Aquell instant d'amor és insuperable i així quedarà escrit als fulls que omplen la meua vida, el meu cor corromput i violentat. Aquell instant serà la petita empenta del meu interior, capaç fins i tot de superar la desil·lusió del comiat.

Confessió nocturna

Què és el que feia esta ment perduda. Parlar amb mi. Això feia esta ment que camina a l'atzar, a fosques, sense saber el destí que s'albira al fons del senderi.

No res a l'horitzó.

Comença a ser un costum. En nits tan llargues, tan feixugues, al final es perd la noció mateixa del color dels sentiments que habiten l'ànima. Quan s'esgoten els nervis, exprimits fins el final en un sacrifici absurd i surrealista per fer-ho desagnar tot, només queda l'essència. El què, i no el com ni el perquè.

I parle de massa coses. Parle i pense massa coses, i moltes d'elles són absolutament innecessàries. Saps que no sóc l'única, però. I no vull més sacrificis cristians ni penitències eternes que generen el més cruent dels odis. Així és que basta. Stop. Ara vaig a parlar de tu. Que ja era hora.

De que somie amb desdejunis de cafè i croissant a les deu del matí. De que han passat cinc dies, i encara està la teua meitat de llit amb la funda del matalàs fora i desordenada, tal com la deixares, perquè eres un desastre i no la mantens mai al seu lloc durant la nit. I així està, tal com la deixares.

De que setembre és el principi dels meus somnis, i sense setembre no hi ha futur, no hi ha vida ni somni. De que t'estime com una imbècil. De que t'adore perquè m'estimes de la manera com jo descriuria la preciosa imperfecció de l'estima perfecta. Eixa on l'orgull serveix de cara enfora i es perd de cara endins. Aquella que saps que m'agrada. I, xiquet, ho saps perquè és la mateixa que tu necessites per a omplir-te l'ànima de sentit a la vida. 

De que la sort, capriciosa com ella sola, ha volgut que et gaudisca per racions, a poc a poc, i això em menja per dintre. Però les vegades que t'he gaudit, tot i ser-ne poques, han estat de les bones. D'aquelles que "ja voldrien molts...".

De que, encara que a voltes no ho semble perquè tenim eixe estúpid costum de queixar-nos de tot a la vida... la fortuna ens ha agafat de la mà. Als dos. No soltem eixa mà, perquè ens en penedirem la resta dels nostres dies.

I demà... Demà serà un altre dia.

Diuen que fa oloreta de lluita de classes...

Quan el capital i la classe dominant demanen perdó pel colonialisme, les jornades de 14 hores, el privilegi de classe, la setmana laboral de 7 dies, els xiquets a les mines de carbó, les guerres de l'opi, la massacre de la Comuna de París, l'esclavatge, la guerra espanyola-americana, la guerra Boer, la fam, l'apartheid, les lleis antisindicals, la Primera Guerra Mundial, Flandes la guerra de trinxeres, el gas mostassa, els bombardejos aeris, la intervenció soviètica, el genocidi armeni, les armes químiques, el feixisme, el militarisme, l'asbestosi, la mort per radiació, la massacre de Nanjing, la Segona Guerra Mundial, Belsen, Dresden, Hiroshima, el racisme, la màfia, les armes nuclears, la guerra de Corea, el DDT, el McCarthysme, les línies de producció, les llistes negres, la talidomida, la violació del Tercer Món, la pobresa, la guerra armamentística, la cirurgia plàstica, la cadira elèctrica, la degradació mediambiental, la guerra del Vietnam, la repressió militar de Grècia, Índia, Malàisia, Indonèsia, El Salvador, Nicaràgua, Panamà, Turquia, la guerra del Golf, el comerç amb parts humanes, la malnutrició, Exxon Valdez, la deforestació, el crim organitzat, el tràfic d'heroïna i cocaïna, la tuberculosi, la destrucció de la capa d'ozó, el càncer, l'explotació del treball i la mort de 50 milions de comunistes i sindicalistes només en el darrer segle... aleshores -i només aleshores- considerarem demanar perdó pels errors del Socialisme.

http://espressostalinist.wordpress.com/

Gelat de torró

Les olors remouen sempre les sensacions. Aquell perfum peculiar, barreja de colònia, suor i el detergent que olora a ta casa, s'amaga al teixit de la samarreta que t'he robat abans de la teua marxa. 

No soporte aquesta buidor.

Portar hores intentant engolir el nus per a no fer esclatar una altra volta les llàgrimes no és precisament agradable. Estàs tan a prop i tan lluny... La mateixa contradicció de sempre, traduïda en l'estat de tanta felicitat i alhora tanta tristesa. Així són les coses.

Un dia més -dia de comiat i d'últim bes- la musa es burla de mi i em roba el sentit del ridícul per a empentar-me al teclat de l'ordinador a escriure sensacions que no tenen descripció -però sí, en canvi, significància-.

Però no és aquest despropòsit un intent real de comunicar-me amb el món. Em basta amb que tu m'entengues. Ja saps de què parle. Les inevitables malsonàncies, una salutació temerosa, l'exhibicionisme adolescent per València, el futur incert -i el que s'intenta planificar-, el present feble -la incapacitat humana per viure l'ací i l'ara-, el passat -llàgrimes atrinxerades al moment-, el gaspatxo i l'arròs al forn, els nachos i els burritos, cridar al cinema, emocionar-se com el primer dia, el sexe i l'absència d'aquest, les arts marcials, les tècniques de lluita, no pensar, les carreres de natació a la mar, la suor, suor a totes hores, Vivers, cançons de bressol en euskera, els detalls que se'ns han col·lat a la mà per sempre, la sinceritat, la descàrrega de pensaments torturadors, l'alleugeriment de l'ànima, les abraçades fins fer mal, el Trivial, els calbots i les bescollades, les llàgrimes més desesperades que mai, mai he presenciat amb aquests ulls.

Aquesta nit m'acabaré el gelat de torró. Paraula.

Shinobi

Paciència. La mare de tota ciència. Les senyores de bé de qualsevol racó del planeta entenen la saviesa que amaga al seu si aquest concepte. No cal clavar-se a meditar a un Dojo ni saber la seua traducció al japonès per a comprendre'l. Em pregunte què li passa al meu cap per a, després d'onze anys, no haver entès ni la primera de les lletres d'aquesta paraula. No puc ser tan negada. A l'Art Marcial, com a la vida, la paciència és sempre el trosset de llum que una s'emporta per a si quan es troba enmig d'un carreró sense eixida. Quan els malsons es repeteixen al cap en forma de "no pots" i "no mai te n'ensortiràs", shinobi és la clau. Hauria de ser-ho. Kamae. Posició de combat. Vigila, nena, obre els ulls -zanshin-, perquè la victòria o la derrota sovint depèn de les coses més simples. I més val una mica de perspicàcia que no pas altra cosa. Yomi.

El principal obstacle de tot plegat és que, paradoxalment i per a la desgràcia de les que no podem eixir de la dolça mediocritat, la paciència només es conquereix amb paciència. La fi és el propi mitjà, i viceversa. Sense la pràctica de shinobi no hi ha autèntic enteniment. Tota una vida desballestada. Acollonant.

I tot i això hi torne. No tindré paciència, però almenys sí perseverància. Potser només és tot orgull, al capdavall. O eixe esperit per no donar cap cosa per perduda. Kihaku. Qui sap. Aquell nosequè que m'empenta a seguir construint-me cada dia amb grans dosis de nuesa a estones humiliant, per bé que tal cosa no m'ha impedit mai familiaritzar-me amb els meus defectes i, fins i tot, reconéixer alguna virtud pròpia. Observar, al remat, les passions més íntimes que mouen aquest deteriorat cos cada nou matí.

Paciència per viure i sentir l'ací i l'ara, paciència per seguir lluitant. Paciència per entendre's sense paraules. Paciència per treure's del damunt la rígida sobrecàrrega d'allò purament estètic. "Ya eres primer Dan. Ya has aprendido muchas cosas. Bien, ahora te toca desaprenderlas", em va dir fa anys un gran home al que no li agrada l'etiqueta de mestre. 

Costarà, i molt, abandonar pel camí tanta càrrega que aturmenta -i impacienta- la ment.

Entre poc i massa

20:12 hores. 22 graus a fora, encara hi ha una mica de sol i aquesta habitació s'ha quedat gelada. Has tornat a marxar. Dues tovalloles mullades s'amunteguen sobre el llit, que porta set nits desfet. Encara roman la teua olor impregnada a la teua tovallola blava. Dues tasses de cafè apilades a la tauleta de nit. I dues culleres. El ventilador segueix ací, sobre la cadira, mirant fixament al llit. Esta nit estarà desendollat. Ja no hi ha dos cossos estimant-se, suats, a hores intempestives de la feixuga i humida nit valenciana. Cinc ampolles d'aigua a la prestatgeria. La paperera, plena d'envoltoris de bombons i molts mocadors de paper. Dos coixins. Esta nit els mullaran les llàgrimes de cristall, negres com la ratlla que dibuixa aquests ulls que, per alguna raó, t'han embruixat in eternum.

No sóc capaç de recollir les tovalloles, ni les tasses, ni la teua caixeta de Ventolín. No vull sopar tampoc, perquè al menjador encara hi ha dos gots. I dos tasses amb els fideus d'anit. El sofà segueix desastrat. Fa tres hores hi érem, mirant-nos amb ulls secs, aparentant fermesa, i alhora plorant-nos per dintre. Morint de tristesa i alhora repetint-nos l'un a l'altre que no estem tristos. Coses de la vida.

20:23 hores. La gola, tremolosa, demana clemència. Que deixe de torturar-la, que ja n'hi ha prou de censurar-la. Però no vull plorar. No puc trencar-me ara. I és que, en realitat, no soporte la incertesa i un dubte recorre el meu cap incesant: si plorara, serien llàgrimes d'enyorança, de tristesa, de desesperació per aquesta nova soledat a la que estic macabrament acostumada? O serien, pel contrari, llàgrimes incontingudes d'un goig que aclapara l'univers sencer? El goig de saber-me feble i alhora forta, de sentir que hui, ací i ara, açò és més fort que mai. Que res ni ningú, tot i que intencions externes no en manquen, apagarà l'espurna que va esclatar aquell fred 4 de desembre.

Entre poc i massa. Ja saps que són ambdues coses.

Amnèsia selectiva

Els dits teclegen, feixucs, esta nit acalorada que contrasta amb els records passats per aigua del meu abril. Per fi havia arribat aquell abril enyorat. Vint-i-dos anys esperant-te. 

Però hui l'abril marxa del meu cap com sabent-se okupa de trossets del meu pensament que no són seus. Hui la memòria sencera em reclama, en un acte d'empenta, que la respecte sencera, tal com és. Tal com m'ha fet. "Si tinguera pastilles amnèsiques per a esborrar els moments de dolor, me les empassaria sense respirar". Sobirana ximpleria. Una altra de les que brollen en moments d'esquizofrènia paranoide.

Hui teclege estes paraules perquè he decidit enviar-ho tot a prendre pel cul.

És cert que el dolor va punxar el meu cor, i a voltes la meua dignitat. Aquell dolor cruent els va fer sagnar agenollats i perdre-ho tot. Tot menys l'esperança. I sí, els moments signats a la memòria amb aquella sang són indelebles. Però no seran aquells corbs els que engolisquen l'última de les vísceres d'esta princesa, que és de cristall però és guerrera. 

I hui deixa'm enviar-ho tot a la merda i agafar-te de la mà, acompanyar-te a dormir. Dir-te que no podrà tot aquell ensagnat dolor entintar la vida que m'ha regalat la resta de la meua -de la nostra- memòria. Que no esborraria amb rom ni cervesa ni una sola de les nostres memòries, perquè pinten amb gran mestratge el nostre quadre imperfecte. Que el viu record també implica dolor, i el dolor és signe de vida. Cada abraçada. Cada últim bes a una andana. Els crits enfurits seguits de besos que escandalitzarien qualsevol senyora. Les paraules dolces. Un t'estimo entretallat mentre descarregues tot el teu amor entre les meues cames. Llàgrimes mullant-me el pit i t'acarone una orella. Cada viatge al tramvia. Els passejos per Ciutat Vella amb un somriure a la cara. La vida plena i sencera. La vida fins l'extrem, fins la mort.

La vida al teu costat.

Abril: aigües mil, rondalles i erotisme

Aquell conte que alimentava tantes il·lusions d'infantesa -de fracassos i èxits, de gràcies i desgràcies, de dites i desdites- sempre tornen per l'abril. Entre pluges mil... i tot això, i allò.

Abril de cel entelat en gris, de planys acompanyats amb gotes que són llàgrimes acristallades. Que banyen Barcelona, com banyen València. I els nostres camals, mullats. I doncs, ja saps què passa... Veges, company: almenys podem compartir la pluja en la distància si mirem a través de la finestra, per bé que no podem compartir-nos el cos en flames en aquesta desordenada i maleducada primavera, que la sang altera. 

Que no ens roben mai l'abril.

Les gotes matineres regalimant-li pels cabells fúcsia intens li suggereixen abillar-se el cap amb la caputxa roja de la jaqueta. Apura eixe trosset de Ducados negre i vola al País de les meravelles. La cistella, plena de mores d'il·lusió, gerds d'alegria i maduixes de passió. I un pot de melmelada dolça entre les cames, àvides de donar la benvinguda al llop roí que s'amaga, a mig camí, rere un arbre. 

- Oh caputxeta, on vas tu tan bonica?

- Petit llop roí, no és el destí la meua fi. La meua fi és el camí.

El llop roí roman perplex mentre perd la mirada entre aquells pits carnosos i lluents. Caputxeta no té el candor de què en fa gala popularment. Els seus ulls maquiavèl·lics envolten un desig madur. No era aquell un amor educat, i en marxa el tocadiscos. Aquells ulls mostraven un amor brusc i salvatge. Un atac fallit?

La seua fi era el camí.

El camí on el llop roí es trobava, àvid per menjar-se-la amb tota la seua dolçor, amb les seues penes i amargors, amb la seua melangia primaveral... allò era la clau. Aleshores va comprendre: el camí era la fi, i caputxeta no era la víctima de cap robatori. Ella li havia regalat el cor en safata de plata. Un parell de ratlles d'il·lusió i unes cireres al·lucinògenes, i mai més tornaria el món en blanc i negre a penetrar aquell bosc encantat.

Hi ha rondalles sense moralina. La d'aquest conte se l'han menjat els protes amb perdius.

Quan els somnis són no res

Penedir-se'n és de covards. Totes, absolutament totes les coses són aprofitables. En moments febles, però, taques negres que guardem amb més pena que glòria al calaix del nostre record ataquen, àvides de sang, amb força i afusellen sense miraments la dignitat. 

Què se n'ha fet de la vida en colors. Per què ara tot és un seguit de fotogrames en blanc i negre que narren la història més trista del planeta. On ha marxat l'orgull. Qui s'ha quedat amb l'esperança d'eixa petita gran nena.  Qui li ha robat les llàgrimes i les ganes de vida. I, quan creu haver-ho perdut absolutament tot, quan no troba respostes a preguntes com aquestes, que retomben al cap com si d'una broma pesada es tractara, seu i pensa. Pensa i reflexiona. Reflexiona i conclou. "Podran tallar totes les flors, però no podran aturar la primavera", es canta una volta rere l'altra a mode d'eslògan. Així, almenys, no se li mor la primavera... no perd l'abril dels seus amors.

Però on hòsties t'has tornat a clavar, puto abril?

Què se n'ha fet de l'últim que quedava d'aquella despullada dignitat: els somnis. En quin moment es van trencar i passaren a ser no res. Per què aquella il·lusió que brollava dels seus ulls ara només sòn llàgrimes salades que li solquen les galtes. Per què, per què, per què. Si aquella petita gran nena odia les llàgrimes per sobre de totes les coses. 

Aleshores se n'adona: hi ha coses per les quals plorar i de les quals, alhora, penedir-se'n. I el plor del penediment és el més amarg de tots. No té consol possible. Només quan s'apague la vida se silenciaran aquelles llàgrimes desesperades.

I aquella xicoteta vila ja mai, mai no serà la mateixa.