Amnèsia selectiva

Els dits teclegen, feixucs, esta nit acalorada que contrasta amb els records passats per aigua del meu abril. Per fi havia arribat aquell abril enyorat. Vint-i-dos anys esperant-te. 

Però hui l'abril marxa del meu cap com sabent-se okupa de trossets del meu pensament que no són seus. Hui la memòria sencera em reclama, en un acte d'empenta, que la respecte sencera, tal com és. Tal com m'ha fet. "Si tinguera pastilles amnèsiques per a esborrar els moments de dolor, me les empassaria sense respirar". Sobirana ximpleria. Una altra de les que brollen en moments d'esquizofrènia paranoide.

Hui teclege estes paraules perquè he decidit enviar-ho tot a prendre pel cul.

És cert que el dolor va punxar el meu cor, i a voltes la meua dignitat. Aquell dolor cruent els va fer sagnar agenollats i perdre-ho tot. Tot menys l'esperança. I sí, els moments signats a la memòria amb aquella sang són indelebles. Però no seran aquells corbs els que engolisquen l'última de les vísceres d'esta princesa, que és de cristall però és guerrera. 

I hui deixa'm enviar-ho tot a la merda i agafar-te de la mà, acompanyar-te a dormir. Dir-te que no podrà tot aquell ensagnat dolor entintar la vida que m'ha regalat la resta de la meua -de la nostra- memòria. Que no esborraria amb rom ni cervesa ni una sola de les nostres memòries, perquè pinten amb gran mestratge el nostre quadre imperfecte. Que el viu record també implica dolor, i el dolor és signe de vida. Cada abraçada. Cada últim bes a una andana. Els crits enfurits seguits de besos que escandalitzarien qualsevol senyora. Les paraules dolces. Un t'estimo entretallat mentre descarregues tot el teu amor entre les meues cames. Llàgrimes mullant-me el pit i t'acarone una orella. Cada viatge al tramvia. Els passejos per Ciutat Vella amb un somriure a la cara. La vida plena i sencera. La vida fins l'extrem, fins la mort.

La vida al teu costat.