Víctima, botxí, còmplices

Llavis nerviosos, autònoms, que es neguen a descriure cada verb, cada adjectiu que aniquil·lava l'amor propi. Paraules que plenaren la boca del hui coronat botxí. So estrident, cridaner, que travessa tota l'avinguda una matinada de gener. Cigarret nerviós a un banc, o recolzada sobre el vidre de la finestra d'aquella habitació del terror. Ganes de cridar i, de sobte, la mudesa s'apodera de les cordes vocals. 

I tot i el sabor amarg dels records, sempre hi ha un tros de dignitat intocable que rebrota en el moment oportú. Una xicoteta veu que li ho demana: fes cas d'eixes petjades a la teua pell, a voltes visibles i d'altres discretes. Eixes petjades no estimen. I en aquell precís moment torna amb força la xiqueta dels ulls trencats que sempre sap complementar un somriure i eixugar-se les llàgrimes. Sense preguntar-se si es tornaria a sentir estimada. Sense pensar en si el joc del fracàs tindrà o no final. La tristesa es torna en odi i aleshores, i només aleshores, recorda clamar i reclamar. Fer força fins aconseguir donar-li el que va rebre. Evocar aquelles escenes terribles i pensar, amb determinació, en el seu final. Que s'engavie a si mateix, que no seguisca matant dignitats en silenci. Que esdevinga absència la seua insignificant presència. Que es jutge, es condemne i es retire. Que es quede sense existència, que ni tan sols puga observar l'altre cuidant allò que ell mai no va estimar.

Còmplices sempre n'hi hagué. I sempre, em tem, n'hi haurà. Regna per moments la impotència en la xiqueta dels ulls trencats per tal cosa. Per tan curta existència i tants testimonis. Per tan flagrant crim i tan relaxada impunitat. Perquè cert és que els crits silenciats són inaudibles, però la seua boca mai ha estat tampoc convidada a vomitar entranyes mesclades amb fantasmes pretèrits que inevitablement retornen eternament al dia a dia. Fantasmes reflectits en la cara de tots els còmplices. Se'n penediran els covards, plorarà demanant clemència el botxí. I seran venjades les llàgrimes de la xiqueta dels ulls trencats.

 

Molestar

Ho pensava aquesta vesprada mentre feia un cafè amb una xica preciosa, d'aquelles que et fan pensar que no estàs sola davant la merda. Necessite la meua vida. Recuperar-me a mi mateixa, treure'm del calaix de l'oblit i tornar a la primera línia. No ha començat l'estiu i jo, que mai no he tingut massa de mediterrània, ja necessite aquelles pluges àcides i fangoses de mitjans de setembre. L'olor de les primeres fulles de Blasco Ibáñez ballant enlaire. La frescor del paper nou i el cafè, de nou, calent. Començar i poder realitzar tantes maneres de lluitar, tantes il·lusions i desil·lusions que encabronen i motiven alhora. Les nits fent parlar els carrers. O les nits sense dormir per estar enfront de la pantalla, o empunyant el boli contra un full. O perquè hi ha companyia, i no t'incita precisament al descans. Els quintos, les llaunes i la plaça del Cedre. Revolucionar el meu voltant i barallar-me amb tothom, arriscant-me a que m'odien o m'aprecien. En el fons, si provocara indiferència moriria de ràbia. Plantar cara a les imbècils. Deixar estar eixa classe tan important perquè et conviden a una litrona a les onze del matí. Començar a estimar, amb sort, i saber fer-ho. Seguir odiant. Odi de classe. Destrossar oïdes alienes amb els decibels dels crits que intercanviaria algun desafortunat, segur, entre lemes al carrer, cançons a la dutxa i orgasmes al llit. Tornar a vore totes les cares de front. Les agradables i les que provoquen arcades. Demostrar que seguisc ací. Que no me n'he anat a la merda mai, per molt que m'hi hagen enviat. Que torne. Més adorable per les que m'adoren, més odiosa per les que m'odien. I quin gust em doneu, malparides. Que em conforme sent així de perra en aquesta vida. Recordar el fred de les set del matí i les dutxes calentes fins cremar la pell. Parlar. Exaltar-me per no res. Ballar. Subvertir-nos. Cridar. Que se'ns escolte. I si no, cridar més. I molestar. Molestar a tot arreu.

Tal volta una paraula inesperada

Tal volta una paraula inesperada enmig d'una nit amoïnosa com aquesta, de juliol valencià, poguera interrompre momentàniament la tristesa. Tal volta podríem dir-nos qualsevol cosa, un sfumato d'imperfecte acabat que difuminara la bruta frontera entre les ganes de plorar i les de riure. Podríem fins i tot dir-nos silencis sepulcrals per amagar paraules que, pronunciades, són milions de ganivets clavant-se per aquest cos arruïnat. O silencis agradables que intentaren festivar que la vida està plena de senderis i una maleïda casualitat em col·locà al mig del teu. La xiqueta, sempre tan oportuna ella. Però potser no serien silencis d'extrema complicitat, d'aquesta que reconeixes com a entendre's sense parlar. Pum. Darrer batec del cor. Potser mai no podria donar-te d'això. Ho pense i em pregunte si no seran llàgrimes de nena capriciosa que xiscla amb rabior perquè no és ella, ni podrà ser-ho mai. A little too ironic, com diria l'Alanis.

Però no venen paraules inesperades que interrompen aquest parell de llàgrimes infinites. I queda prémer les dents per les nits. Amb força, tancant els ulls per a que deixen de mullar-se les galtes i desaparega la imatge d'eixe llit que cremaria a risc de què m'odiares per a sempre. Queda enervar els dits per a sostindre amb fingida tranquil·litat el cigarret de les solitàries. Queda sobrevindre'm al son com la fera indòmita que ha saciat l'ànsia de bogeria extrema i entra en descans. El descans de la guerrillera obstinada que de sobte, per un instant, rebutja des del fons de l'estómac que tiocfaidh ár lá. Que sotmet la seua ment, amb l'ànim coagulat, a la ficció. A la metàfora. Fugint.

Vuit hores i mitja

Un altre cigarret. Una altra matinada sense poder-me treure del damunt la petjada immensa d'aquelles vuit hores i mitja, pretèrites i amb projecció infinita en el present. No creia que ho faries. Et feia menys valent i, una volta més, m'han guanyat eixos ulls impossibles i la teua determinació. No todo está perdido, encuéntrate conmigo... Vuit hores i mitja amb banda sonora, certament. I, encara així, dubte que existisca melodia possible per aquella estampa. 

Tenia por. Por de no poder desapegar-me mai més d'uns llavis que estan fets per a mi. Por de que fores mentida. Por a que m'agradara massa instal·lar-me als teus braços, a patir després el rebuig etern per al que la meua ment portava temps preparant-se. Creuava aquella nit l'últim pas de peatons abans d'abraçar-te quasi per instint -em vaig saltar les regles, i em consola no haver estat l'única- i només se m'acudia calcular maneres d'esborrar-te. Pensar en què no se't passara ensenyar-me a oblidar-te si senties que el teu cos no encaixava amb el meu en les abraçades interminables d'aquell barri on volíem fugir del món. Que recordares mostrar-me la manera de treure'm la petjada dels teus llavis de la pell. Acepto gustoso tu oferta, sólo con una condición: que no se acabe esta noche y que no me enamore yo. Potser, qui sap, et creies capaç de controlar-ho. O potser havies perdut tot l'interés per controlar-ho i ja donaves per acabada la dosi de seny. Tal volta la teua ment juganera ja havia decidit viure aquesta bogeria tan dolça. I gràcies per la teua valentia. Em trec el barret, company.

I ara desperte amb el sabor del teu nom apegat a la meua boca, i crec que ara habita la meua gola per a sonar naturalment amb cada orgasme que em provoque en la inquietud de l'espera. A cada hora el rellepe insaciablement als meus llavis com si fóra l'última gota d'aquella cervesa de marca inconfessable. Si et dic ara que em fa mal el cos sencer perquè no soporte més aquest desig enorme de sentir-te a dins potser no ho cregues i penses com és possible tot plegat. Jo, tan xiqueta i tan boja. Tu, tan madur i tan ferm. I jo tan lluny d'eixes mans endurides que semblen núvols quan em toquen. Morint-me al meu llit per acaronar-te una galta, o perdre de vista els dits entre els teus cabells, o despullar-te callada. Sense més soroll que el silenci, parlant-te amb les mans i la mirada. Per a què més. Tota la resta sobra.

I tot plegat, xiquet dels ulls impossibles, no és més que l'onada d'alguna cosa que ix d'ací dins i a la que no vull posar-li nom perquè encara em poden l'orgull i la prudència. No sé què deu ser. O sí. Però emmudiran les paraules fins que tinguem les cames entrellaçades al llit d'algun racó d'eixa ciutat. Només sé que signe el meu rendiment. Que eixa cosa ara impronunciable va esclatar la nit de les vuit hores i mitja, quan la teua boca va arrencar, sense el meu consentiment, aquells besos dels meus llavis. Hoy me muero por volver...

Una abraçada

Encara no havies eixit amb el vestit que no mai em voràs a mi posat i ja se’m removia l’estómac, que planejava la fugida del naufragi en forma de llàgrimes. És absurd, supose, sentir la pèrdua si no marxes de ma vida. Tot i així, decidisc no fer-me entendre. A mi, que seguisc sent més vísceres que cervell. Així que ature la manifestació dramàtica del final del conte i torne mentalment enrere. Tu, de nou, amb el vestit que no em posaré. Tu, amb els cabells recollits descobrint les línies de la cara perfecta que tantes voltes he envejat. No me’n queda una altra: acomiade indefinidament les llàgrimes del drama per a donar la benvinguda al somriure que encara –ho reconec- no m’havia volgut dibuixar a la cara. Havia posposat aquest moment: sentia la necessitat imperiosa de viure’l de veres. 

Som germanes, i  la màgia d’allò compartit no desapareixerà mai, per bé que potser mai no desaparegueren les nostres diferències. Tampoc no marxaran del cor les penes d’allò que mai vam compartir. Però ja no vull mesurar les paraules ni els sentiments. M’has ensenyat que els anys que pesen sobre un cor reprimit només et fan perdre vida. Que estar boja no és, després de tot, una opció dolenta. I a qui li moleste, two stones, baby. 

I ara has decidit que serà ell qui t’agafe la mà per a recórrer el senderi de la vida. Qui canvie les teues nits de solitud per concerts i cançons que són la banda sonora d’una història que només vosaltres compreneu, per t’estimes i besos perduts entre els llençols. Però jo restaré darrere, caminant a prop de la teua ombra. Apegada, o quasi, a l’altra mà. I si caus seré ràpida, t’ho promet: mai més s’obrirà, punxant, roent, una sola ferida al teu cor. 

A aquestes altures pense, amb mig somriure, que tindre una germana gran em farà sempre seguir sent una mica xiqueta. La mateixa xiqueta vergonyosa, infectada pel virus de la por, que es va desfer abraçant-te en aquella església. I ara vull tornar-ho a fer mil voltes. Tants anys, tantes coses, per acabar resumint-les totes en una: asko maitte dizut.

I de sobte, solitud

No estarás sola,
vendrán a buscarte batallones de soldados
que a tu guerrilla de paz se han enrolado.
Y yo en primera fila de combate
abriendo trincheras
para protegernos, mi guerrillera. 

No estarás sola,
te saludarán a tu paso en mil idiomas, con mil lenguajes,
la gente a la que despertaste en cada viaje,
los que dormían en las calles,
a los que preguntaste,
por su esperanza, por su desastre. 

No habrá distancias
que no cubra cualquier hombre que te busque.
No habrá rincón en que tu nombre no se pronuncie.
No habrá misterio o duda en que tu presencia no luzca,
faro solidario en ausencia de paz,
en tiempos difíciles Estrella Polar. 

No estarás sola,
siempre habrá quien se parta en dos en cada despedida,
quien te dé aliento cuando te des por vencida.
Tu revolución llenará sonrisas,
yo la incorporé a mis aperos
de trabajo, a mi vida. 

Clava hoy tus raíces en mí.
Quién pudiera retenerte en Madrid.
Visitaremos lugares a los que hemos
ido antes juntos,
antes de conocernos,
antes de encontrarte. 

No estarás sola,
siempre habrá quien te ayude a hacer las mudanzas,
quien te regale manos, flores, presencias, sin pedir nada.
Y allí estaré para amarte,
y aunque no esté,
allí estaré para amarte. 

No estarás sola.
No, no estarás sola.
No estarás sola.  

Jo no sé...

Por una mirada, un mundo;

por una sonrisa, un cielo;

por un beso... yo no sé

qué te diera por un beso.

Rima XXIII, G. A. Bécquer

A voltes em sent reina, com si tot ho posseïra, i a voltes em sent desposseïda. Mendicant, en el tèrbol instant de la indecisió mútua, un simple bes. Entra per la finestra un raig de sol amb la primera claror del dia i em descobrisc preguntant-me, abans d'obrir els ulls, si no eres tan sols una mentida. He sentit el teu bes, i s'ofega per moments a una mar profunda. Sembla que vol perdre's, que no el trobe, que m'apressure al seu darrere. L'he sentit i no en tinc prou. Necessite viure'l, perquè és l'únic que em podré guardar. Que poses sobre ells, en format reduït, tota la teua tendresa i una part de la passió que amagues. Que tranquil·litzes aquests llavis que vessen nervis i por. Que regne el silenci i no el trenques amb paraules. Que descobrisques el meu sabor barrejat amb Estrella i Winston enmig del moment d'una nit que serà surrealista, i tanmateix serà per sempre meua.

Tres paraules

Eixes tres paraules han alliberat una onada de nervis que no sé com neutralitzar. Bé, d'acord, hui parlem. Quan ja no queden més que passos que no caminen enlloc, i gats entre els cotxes, i solitaris que fugeixen de la solitud, i música cutre als bars. Parlem. I jugaré al joc del fracàs i -que estrany- guanyaré. Com sempre. I deixaré caure entre els teus dits imaginaris algun sospir, d’aquests que serveixen per substituir les paraules: per tot allò que he fet malament, per les errades que encara no havia comés, per les imaginacions que no vaig saber cosir i es trencaren.  Un sospir per totes les nits que d'ara en avant venceran a la passió –jo que pensava que la passió sempre vencia a la nit-. I em beuré un got de cervesa en la barra d’un bar que no faça gust a derrota i tornaré a repetir mentalment aquells dos versos de Benedetti. I demanaré un the end amb rialla ornamental per a que no triomfe el tedi i que guanyes tu. Que visques. Que no perdes, company, perquè tu no estàs fet per a perdre.

Hui, i potser tan sols hui, pense en tu i a tu renuncie. Potser perquè és allò més generós que es pot fer per algú que, sorprenentment, cada dia t'importa més. O potser perquè no has començat a marxar i ja note aquella absència estranya. Aquella que no ho és en realitat, que només és una presència constant d’allò que es troba a faltar en forma de fantasmes que ens freguen la pell i hi deixen rastres vius de la memòria d’unes nits enfront d'una pantalla, de l’oblit que encara no existeix. És un buit ple d’absència, que no és absència sinó pura presència. I per això cou.

Així que aquesta nit governaran les cerveses, i demà em replantejaré. No canviarà la cervesa, però canviarà la barra de bar pel parc del Cedre, o per qualsevol altre racó d'aquesta odiada i alhora estimada València meua que alguna nit m'agradaria haver pogut fer teua. I seguiré sent la dona dels desastres, i adorant que em mengen la boca amb avidesa. Pintant-me els llavis de roig per llençar-li, seductora, un bes al mirall –“guapa!”-. Encausant la mala llet en comentaris enginyosos o, si més no, intentant-ho. Cercant qui m’abrace com m’agradaria que tu m’abraçares en aquella nit de revetlla que estava per vindre i ara no sé si arribarà: per darrere, fent-me sentir la teua grandària, que m'encisa, i la teua respiració acaronant-me els cabells. Cridant com si m’hi anara la vida: lemes al carrer, cançons a la dutxa, orgasmes al llit. Cridant, en qualsevol cas. Invertint els meus darrers estalvis en el pou sense fons de la imbecilitat inherent a la resta d’homes errants que hagen de vindre a suplir-te i pesant, en algun racó de la consciència, el pes infame de l'absurd. Brindant pels bons i les bones, per la revolució. Mossegant el gel del fons d’un got si una nit, per casualitat, t’observe a curta distància.

In-finitud

 

Separar els peus del sòl i alçar el vol sense necessitat d'agafar impuls. A voltes és massa fàcil fer-ho. Sense ser-ne conscient, una es troba envoltada de la calidesa desconeguda d'un tumult desordenat d'idees i somnis. De la passió exacerbada de l'animal es passa a la pesada culpa del devot. I torna a començar.

A aquestes altures, ja no sé definir-me. Però ahi està, sempre molesta. La por. Banyant-me el cos sencer com em banya la llum de la lluna, blanc hospital, al balcó d'aquest onzé pis. Acollona pujar a una altra dimensió tan fàcil i tan ràpid. I el cap, que no romandrà quiet ni un minut des que aparegueres -eres tan fotudament tu, merda-, no pot evitar preguntar-se si es podria arribar a pujar tant que la reciprocitat -tal volta imaginada- s'esvaïra. 

Que la passió esdevinguera pobra. I les idees, nul·les. I algun somni... evaporat.

Ni una mica

Intente atrapar-la i m'escapa dels dits una carícia sense destí però amb objecte. Descoratja no saber qui la recollirà pel camí. Si tu, si aquest o aquell. Com saber-ho, si imaginar tan sols aquesta carícia caiguent sobre la teua pell, a una galta, entre els teus cabells, em transporta al cel i m'embriaga. I no obstant això ho comprenc: no és per a mi aquest licor. De res servix emborratxar-se, ho sé, però el joc continua. Veiem qui tira la pròxima carta.

I tot sense adonar-te'n, m'ho has revelat. Així, jugant amb foc, l'aranya va teixir el seu parany, i no sé qui és l'aranya i qui l'esquer. Qui ha fet caure a qui. No sé per què tu o per què jo. Ja no sé una punyetera merda. Arrossegue darrere, a cada pas, el concepte prohibició. Et sorprens amb el misteri i, en clandestinitat, tornes la jugada mentre espantem la moral com a dany involuntari. "Com sortir d'ací", et preguntaràs. I jo no sé respondre't en paraules, i per dintre diu el pensament que si tires la pròxima carta, vull saber on te l'emportaràs. Perquè hi aniré com qui corre a fosques. En el fons, però, és un sí i no. Una part de mi es resisteix -barrots de la pell que deixen el desig a trossos-. Però ho saps, em tens sencera. Tu, que no seràs ni una mica meu.