Eixes tres
paraules han alliberat una onada de nervis que no sé com neutralitzar. Bé, d'acord, hui
parlem. Quan ja no queden més que passos que no caminen enlloc, i gats entre
els cotxes, i solitaris que fugeixen de la solitud, i música cutre als bars.
Parlem. I jugaré al joc del fracàs i -que estrany- guanyaré. Com sempre. I
deixaré caure entre els teus dits imaginaris algun sospir, d’aquests que
serveixen per substituir les paraules: per tot allò que he fet malament, per
les errades que encara no havia comés, per les imaginacions que no vaig saber
cosir i es trencaren. Un sospir per
totes les nits que d'ara en avant venceran a la passió –jo que pensava que la passió sempre
vencia a la nit-. I em beuré un got de cervesa en la barra d’un bar que no faça
gust a derrota i tornaré a repetir mentalment aquells dos versos de Benedetti.
I demanaré un the end amb rialla ornamental per a que no triomfe el tedi i que
guanyes tu. Que visques. Que no perdes, company, perquè tu no estàs fet per a perdre.
Hui, i potser tan
sols hui, pense en tu i a tu renuncie. Potser perquè és allò més generós que es pot fer per algú que, sorprenentment, cada dia t'importa més. O potser perquè no has començat a marxar i ja note
aquella absència estranya. Aquella que no ho és en realitat, que només és una presència
constant d’allò que es troba a faltar en forma de fantasmes que ens freguen la
pell i hi deixen rastres vius de la memòria d’unes nits enfront d'una pantalla, de l’oblit que encara no
existeix. És un buit ple d’absència, que no és absència sinó pura presència. I per
això cou.
Així que aquesta
nit governaran les cerveses, i demà em replantejaré. No canviarà la cervesa,
però canviarà la barra de bar pel parc del Cedre, o per qualsevol altre racó d'aquesta odiada i alhora estimada València meua que alguna nit m'agradaria haver pogut fer teua. I seguiré sent la dona dels
desastres, i adorant que em mengen la boca amb avidesa. Pintant-me els llavis de
roig per llençar-li, seductora, un bes al mirall –“guapa!”-. Encausant la mala
llet en comentaris enginyosos o, si més no, intentant-ho. Cercant qui m’abrace com m’agradaria
que tu m’abraçares en aquella nit de revetlla que estava per vindre i ara no sé si arribarà: per darrere, fent-me sentir la teua grandària, que m'encisa, i la teua respiració acaronant-me els cabells. Cridant com si m’hi anara la vida: lemes al carrer, cançons a la
dutxa, orgasmes al llit. Cridant, en qualsevol cas. Invertint els meus
darrers estalvis en el pou sense fons de la imbecilitat inherent a la resta d’homes errants
que hagen de vindre a suplir-te i pesant, en algun racó de la consciència, el pes
infame de l'absurd. Brindant pels bons i les bones, per la revolució. Mossegant
el gel del fons d’un got si una nit, per casualitat, t’observe a curta distància.
3 comentaris:
No sé si per qui va dirigit això ho llegeix, però si jo fos tal persona, no et deixaria fugir! Quin sentiment, noia!
Em tem que sí que ho llegeix, xiqueta! Hehe.
Però a voltes les coses no són blanques o negres... i en el fons, això també és bonic, encara que et faça patir. Una abraçada, preciosa!
Caram!!
Publica un comentari a l'entrada