Imbècil

Va aparéixer al meu cap com una sospita insolent que va decidir instal·lar-s'hi amb traïdoria, com per casualitat. Vaig obrir els ulls de colp tractant d'ignorar el mareig que feia moure les parets de la cambra a bandades. Malestar general, just cost dels excessos de la nit anterior.

Aquella situació innòcua i alhora incòmoda aconseguia deslligar tots els meus nervis, que amb summa cura tornava a empresonar de nou a la meua caixa de Pandora particular. Quan es dóna tal situació, quan succeeix una metàfora tan d'imaginació i alhora tan de tots, l'única cosa que puc fer és tornar a tancar els ulls i esperar. Ganes de cridar, però fallen les cordes vocals. Així encara em quedava pitjor, en derrota absoluta. Quasi vençuda per la tos, el tabac que no sóc capaç de deixar, les canyes que no guareixen la tristesa i altres substàncies que no aconsegueixen ornamentar una cara plena d'ulleres morades amb un fals somriure. I allà restava, abraçada a aquell 13 de maig que no era igual a cap altre migdia de diumenge. Ment en blanc.

Però aleshores la vaig notar, envoltant-me. Pesada, densa, cruel. Dolorosa. La soledat. Es filtrava per tots els porus del meu cos, posseint-me, buidant-me sencera per dintre. I no hi podia fer res. No em quedaven pensaments, ni paraules, ni idees. No tenia més llàgrimes. Tan sols una fastigosa sensació d'ineptitud. Soledat pura i dura. Així vaig quedar. Quasi despullada, tombada al llit, amb la mirada apuntant al sostre i un abisme als ulls i la gola...