El món entre les mans

Amb la ferma determinació d'endinsar-me a les aigües de la pura casualitat, i sense cap més companyia que l'ombra de mi mateixa, es dissol aquella metàfora tan meua i tan de tots. Es fon en l'abstracció del no voler pensar. I així m'escapà del cap la teua figura, que voluntàriament i cada nit evoque- jo no sé si bonica, si lletja, si mediocre; és tan sols la que desitge-. I, tot sense voler-ho, arrossegue en mi la frustració de no poder fer peu al pou de l'autoconfiança i deixar d'amagar-me sota la broma improvisada.

Ja podria tindre el món sencer entre les mans i oferir tot allò de bo que tinc, que mai no sabré si he d'arribar allà on vols. Perquè sembla que t'hi negues per a mi. Que desapareixes, forani, llunyà. Càlid enfront de la pantalla per instants, alié i fugisser les més de les voltes. Les nits en què apareixes perquè t'evoque, encara que no vulga fer-ho, tracte de no pensar-te més. Molt em tem, company, que alguna cosa falla perquè esdevé àrdua tasca ignorar tal atracció. I, encara més, ignorar que trespasse les barreres d'allò físic.

I, en fi, cavalcant al neguit que no marxa, advertisc amb sorpresa que t'admire, que sembla que t'adore tot i la teua absoluta indiferència. Però el llit, fred de solitud rutilant, amaneix trencant el somni en què t'apropie.