Negre
Negre. El cel perfectament tintat de negre i núvols de fum que fan olor de fusta cremada i algues. Sense pardals, sense estreles, tan sols el color negre clavant-se directe a l'ull com un tret de no res. Ella respira profundament l'oxígen blau i impur del cigarret, encara asaborint la mel que li queda als llavis amb mig somriure trist. Reflexiona, amb la mirada fixa en algun punt negre que ja no distingeix si és mar o cel. “Marxarà amb un trosset de mentida i jo em quedaré ací, cara a cara, amb la molesta veritat de tots els dies”.
Negre. El cel perfectament tintat de negre i núvols de fum que fan olor de fusta cremada i algues. Sense pardals, sense estreles, tan sols el color negre clavant-se directe a l'ull com un tret de no res. Ella respira profundament l'oxígen blau i impur del cigarret, encara asaborint la mel que li queda als llavis amb mig somriure trist. Reflexiona, amb la mirada fixa en algun punt negre que ja no distingeix si és mar o cel. “Marxarà amb un trosset de mentida i jo em quedaré ací, cara a cara, amb la molesta veritat de tots els dies”.
Observa la seua mà. El cigarret una mica tremolós. Que no, que aquest no és el moment. Tant de plany per desamors, enganys i desenganys, per gràcies desfetes en llàgrimes... Tanta pena instal·lada al cor. "Alguns moments no són per a plorar", decideix. Dimecres de Sant Joan, balls arrítmics i música inventada, una mare controlant la seua filla de tretze anys, famílies bolivianes amb guitarra composant-li cançons a la vida, coentor valenciana, adolescents excitats perquè van amb amigues en bikini, companys que utilitzen jocs mesclats amb alcohol per poder confessar-se. No, aquesta no és nit per a les seues llàgrimes. El cel negre no li les vol esprémer, ni tampoc ho mereix.
Beu un glop i apura el cigarret. Ella no està feta per a xics bé. Eixa correcció, eixa forma d'estar al món que raja la perfecció. Eixos cabells plantats en mil direccions, aspecte descuidat perfectament cuidat. No, no són coses per a ella, que és més de llavis secs, rímel corregut i sexe malaltís. Vida mai impecable, boca amb sabor a ron. Subversiva, incomodant i borde; austera en la presa de paraula. Viciosa, barroca i desfasada fins l'extrem quan regna al seu llit. Les ungles, sempre malament pintades d'un roig que recorda a les prostitutes mal pagades de Velluters. Avui no compartirà la seua veritat, el deixarà marxar sense ella. Lluny, molt lluny. Sense preguntes ni respostes, sense melangia. Per a què.
2 comentaris:
Sovint són les convencions socials tan acceptades les que ens fan reafirmar-nos en la nostra diferència. Perquè de vegades la normalitat es tan asfixiant que, resignats, busquem al nostre interior algun tret que ens ajude a conèixer-nos millor. A reinventar-nos com ho duem fent des que tenim us de raó. No debades els records mai son objectius. Ara bé, lluny d'acostaments autocomplaents el nostre és un tret que, com no podia ser d'altra manera, apunta a l'irracional, a l'extrem, al trencament més aspre i abrupte.
Això si, tan de bo tots ho plasmarem amb similar mestria ;)
Gracietes! M'alegre que t'haja agradat =)
Publica un comentari a l'entrada