Quaranta minuts i dos viatges en metro

Havia oblidat la lírica enmig d'un hivern hostil que regalava pluja àcida i somriures agredolços. No era jo qui l'abandonava: ella em va escriure un adéu a un full d'apunts de classe. Així, sense més.

Ara sent que torna, no sense cert rezel. No em deixa gaudir-la, no puc assaborir-la. Quaranta minuts i dos viatges en metro. Míser tros de temps. I alçar-me cada dia deixant al coixí eixa poca lírica per a viure tan meua, eixos versos fets de tu, per analitzar assumptes comuns en un bucle de trivialitat. Obligacions rutinàries que no fan estarrufar la pell ni enardir el cor: estructura social, teories de la comunicació, estadística, sociologia de les organitzacions, economia... I trobar-se enmig de l'aula amb el cap recolzat sobre la mà estudiant la manera, essencialment funcionalista i derrotista -què, si no, d'un professor d'esta Universitat?-, d'explicar tots els horrors d'este planeta en comptes d'estar arrapant-te l'esquena nua. Quina blasfèmia.

Quasi oblidava el so bressolat dels versos surrealistes tintats de desig. Quasi. Perquè he fracassat en el meu intent d'instal·lar-me per sempre en la pell de la gris actualitat. I acabe aferrant-me, una vegada més, a la barra de bar on les canyes no serveixen ja per oblidar, sinó per recordar. Enyorant unes mans nervioses i fermes alhora. Malgrat tot. 

Avui, irremeiablement, torne a cercar desesperada eixos ulls amb lents de contacte. A reviure eixe somni tan recorrent en el que fugíem a algun lloc d'eixa ciutat, lluny de tanta gent, mentre el meu cap pensava en un melòdic Gorka Urbizu. Ta nun izkutatzen zinen orain arte...?