Ahir vaig agafar un tren al teu cor. Asseguda junt al cristall, veia al seu darrere, entre la boira blanquinosa de l'Horta, les anècdotes murphianes de la vida i aquests temps. Al seient del costat, el polar i un paravents de coll. No hi seia ningú, però no anava sola. Anaven amb mi, agafades de la mà, la por i l'esperança. Les ganes i el desànim. Al seient de darrere, molt tímid i imperceptible, l'amor.
S'aixeca, prem el pas ferm i ve cap a mi. Ve per donar-me la carta de defunció. "Per molt que viatges en aquest tren, admet que se t'ha tornat a escapar".
1 comentari:
De vegades, el sentit d'un viatge es troba al viatge mateix, no al destí que mai no hem vist: el viatge incert, en un riu turbulent, és en si mateix sentit i destí, el nedar, enfonsar-se, capbussar-se, resorgir...
Publica un comentari a l'entrada