Bellesa

Bellesa estètica i bellesa dialèctica encisen i es barregen perillosament amb la bellesa interior que de vegades, en descobrir-se una mica, deixa anar tímidament. Terrible combinació que és capaç de distraure fins i tot a la més segura de les persones.

Suficient per desarmar.

Seria interessant material, certament. La bellesa que conté éssent idea reconforta tant, però, que una es pregunta si no seria eixa la seua única forma possible. Vull pensar que no entre tics mentals estúpids d'adolescent.

Entretant, i mentre puc contemplar tal idea a poca distància, cau el cor a terra, desarmat, en el brevíssim instant que dura eixe somriure mig tímid, mig pícar que treu de tant en tant. Per un brevíssim instant crec enamorar-me.

És com l'amor que de petita era capaç de sentir d'un instant al següent en la contemplació d'una papallona de colors que volia dibuixar amb el llapis sobre el quadern de dibuix. El seu vol inquiet, les seues ales en moviment, me la feien impossible i sentia que em desenamorava. Que, a la fi, el seu lloc era al vol lliure i no plasmat en llapis sobre el meu paper.

I no. No besaria els seus llavis, ni comprovaria la destresa de les seues mans sobre la meua pell, ni podria llegir als seus ulls, de ben a prop, una picaresca especial incitada per la meua pròpia ànima al seu davant.

Però ho sent feliç i tristament. És una sort i una condemna, poder contemplar. Poder mirar sense tocar. Poder somiar sense tenir. Poder desitjar a les nits. En la soledat del meu llit,amb la destresa de les meues mans i una imaginació imparable.