Li plora

Et destorba, ella ho sap. Tant, que no podries acabar d'enumerar cada detall amb què la violentes. Tant, que protesta i es nega a ser musa teua, inspiració de la teua fantasia, imatge perfecta que justifique cada acte amb què en el passat has composat el femer del teu present. Tant, que s'ha cansat del servilisme, del somriure de geisha, de l'optimisme ingenu, de la incondicionalitat absurda. Perquè amb cada paraula donaves l'ordre de desfigurar-li el cor, de deformar-li el cos i esborrar-li la cara. Ella ha elegit ser allò que li diuen: excèntrica, paranoica. Extremadament boja. Aquella dona farcida de rareses que es torna estranya, que no troba lloc a un món que no està dissenyat per a ella. Elegeix ser el virus infecte dels homes com tu, la insuficient, la borda, la contestatària. "Per ser coses tan poc virtuoses, per què tremola quan òbric la boca?", pensa després de tot.

La seua fúria amarga, aquella ràbia roja, punxa inclement contra totes les teues escombraries indignes, paraules maldestres que vomita la teua boca, llenguatge que es troba a anys llum de les habitants del món de les pàries inconformistes com ella. La seua ràbia, huracanada i impassible, no et basta. No us basta. Perquè som l'altra meitat que voleu anul·lar, i ella aprengué fa molts anys que s'anul·la quan assumeix. Ella ha decidit no assumir-te, no transigir-te. En som moltes: les properes, les llunyanes, les que se n'adonen i les que no, les amigues, les companyes i les que no ho són tant, les trencadores, les radicals, les còmplices, les cegues, les espavilades. 

Com goses excusar-te després d'un tros de vida de pura violència? Insolent. Tal vegada un dia el cel no siga blau, et mires a l'espill i no t'agrade el petit monstre, clon de clons, que hi veus. Tal vegada entengues, només en part, que no us va tocar gaudir la vida per igual. Que per cadascun dels teus guanys, dels teus somriures sorneguers, de les teues llibertats, hi ha una renúncia, una derrota de la teua estimada dona, però també de totes les que amb la seua condició van tindre la fortuna de nàixer. Tal vegada un dia et mires a l'espill i te n'adones. Podria ser hui mateix, i hui podria ser ja tard.

Perquè hui segueixen plorant-li els llavis amb totes les veus silenciades. Li ploren les burdes excuses dels mateixos covards. Li treuràs l'ànima, li arrencaràs l'estima pròpia o li destrossaràs el cor que et va entregar, però no li robaràs el costum de ser dent incisiva i mordaç, de ser ungla esgarraposa, de ser carn tan humana com la de la meravellosa dona, una d'entre tantes, que et va portar al món. Ningú li treurà el costum d'alçar-se cada matí, mirar-se a l'espill i pensar que ha de vèncer la ment o el cos, de sacsejar les cadenes amb les que homes com tu l'han lligat per fer-les escoltar quan es vestisca i creue la porta de casa. Li plora el cor per tu, i li ploren les mateixes hòsties de fa mil anys.

Deu

Fa por i alhora goig sorprendre's a una mateixa en instants d'absoluta improductivitat. Cada matí, cada vesprada, cada nit. Cada classe, cada cigarette break, cada conversa. Tots els moments que composen els meus dies són únics en si mateixos i per tu mateix. Per tu, que me'ls furtes perquè sí i em deixes sense saber què fer amb aquest cap. Si supeditar-lo al cor, si mantindre'l al seu lloc: eixa és la qüestió. I, entretant, el món s'atura cada volta que somrius.

Deu dies.

Llavis que criden rebel·lia

Sec davant la pantalla després de disset hores al carrer, hàbitat que amb els anys ha esdevingut natural, i al silenci amb banda sonora de Chopin que impregna l'habitació et pense. En són moltes, les preguntes que m'han visitat el cap darrerament. Massa perquès per tan poques respostes. Sobtadament, l'última calada de l'últim cigarret de la jornada em regala un impuls interior que il·lumina tots els dubtes. A aquestes alçades de la nit no recorde com m'aterria aquella conjetura no resolta al voltant de si veritablement era possible, per una dona com la que subscriu aquestes paraules, arribar a despertar cap estima dins de tu. Les respostes són evidents.

Una dona que s'autoanomena revolucionària és extraordinàriament sensible sense ser feble. Pot sentir ben endins fins la més absoluta insignificància perquè s'indigna més. Cert és que conceb tot tipus de preguntes que no són, precisament, innocents. Preguntes que porten implícit el qüestionament. Perquè crida més fort, gemega més profundament, plora més desconsoladament i desitja més ansiosament. Una dona que es diu revolucionària sempre alça la vista per apuntar més enllà del codi de valors que impregna la majoria dels cervells. Perquè mira més enllà de l'estètica i l'arquetip preconcebut per la mercaderia femenina. Perquè la seua feminitat no mai depèn de les determinacions del capital i és més sensual que els capricis tendencials del moment que li ha tocat viure en un món que no li basta. Perquè defensa i es defensa. Perquè besa, delirant, com si no hi haguera un proper bes. Una dona revolucionària ix cada matí per la porta de casa fent sentir les seues passes. Carrega responsabilitat a les esquenes, rebel·lia als llavis i milers de raons entre els cabells. Raons per ser i estar. Una dona revolucionària no olora a Dior, sinó a pòlvora, a esprai, a gasos lacrimògens. A terra, a suor, a muntanya, a sang, a sols d'hivern.

Fallen les cordes vocals

Fallen les cordes vocals en nits de solitud i d'abraçar-se sola al propi llit. Em pregunte on han marxat les paraules de la boca. O per què en teclege d'altres -amb no massa determinació, però les teclege- i tanmateix no sóc capaç de parlar-les. Tantes tardors després, seguisc sent la mateixa xiqueta estranya que al col·legi s'apartava de la resta per seure a qualsevol racó i escriure o dibuixar dimensions llunyanyes -surrealistes i alhora hiperrealistes- on imaginava fugir, infectada de veritable paüra. Efectivament: vint-i-quatre anys i, en comptes de parlar...

Serve i conserve totes les meues paraules. Les guarde al silenci opac d'aquesta gola que es va congelar quan els teus ulls em penetraren i, sense poder deixar-les anar, he de confessar que és un cor sincer qui les dissenya. Pense en les meues paraules i m'arrencaria amb violència el coll perquè, xiquet, descoratja que no les pugues escoltar. Mai no sabràs de boca meua les hores nocturnes que t'he somiat sense realment voler-ho, ni quantes voltes t'he invocat volent realment fer-ho. Mai no podré explicar-te per què espai i temps sovint em fan la broma pesada i decideixen dibuixar la teua figura perfecta al meu davant. I em deixen vore't, o tímidament imaginar-me robant-te un tros dels llavis. O, senzillament, seient a un banc per Glòries o Tetuán. Despullant-me amb la teua mirada incisiva, d'ulls de gel que volen fondre's, i esbrinant el que ocorre amb aquesta nena de llavis negats. 

Tan senzill i alhora tan difícil. Em conforme, entretant, deixant-me empresonar cada nit pel plaer de pronunciar el teu nom entre vapors d'aigua calenta i gemecs ofegats. 

Huracà

Caminaren. Caminaren amb la vista ennuvolada per la cervesa acumulada durant hores en aquell bar, envoltats de gent, sense atrevir-se a mirar-se l'un a l'altre. Caminaren a la ventura. Ell li descobria, improvisant, carrers d'aquella ciutat gris plena d'històries secretes, de poesia a bancs i vagons de metro. De versos en forma de prosa desemmascarant la boira de la soledat que cobria el cor d'aquella dona petita però valenta. De rajos de llum en el somriure impecable d'aquell home alt, rabiosament guapo, a estones cohibit. Els observaven la nit freda, la llum pàlida dels fanals, els curiosos des dels cotxes. Els contemplava aquell fons urbà morint d'una set infinita, compartida però amb prou feines manifesta. "Aleshores dis-me què he de fer", deia ella, que ja tenia les pupiles clavades en el fons infinit d'aquella mar reflectida als seus ulls. 

Besos interromputs per somriures i mans apressades sobre noves olors de roba, de pell, de llavis. Fugides amb les primeres clarors albirant-se al negre del cel. Racons on no deurien haver estat que ara són l'escenari d'un primer encontre nerviós però tranquil, passional però tendre. Dos parells de mans entrellaçant-se per moments, dos tatuatges mútuament mossegats, dos parells d'ulls que no s'atreveixen a aguantar-se eternament la mirada -podia haver-hi més del que pogueren arribar a imaginar, i l'abisme d'allò desconegut la feia tremolar per culpa d'aquells ulls color mar que començaven a ser un huracà fent-li trontollar tot de colp-. 

Dos cors que començaven, tímidament, a bategar.

Censurat

Els records. Tots aquells mesos. Els darrers dies. Censurats. Prohibit sentir explicar. Prohibides les paraules. Prohibit mostrar la veritat. Prohibit expressar tantes sensacions reals. Tot censurat. Sols hi ha una cosa permesa: "folla'm com una bèstia i calla com una puta".

¿Tu verdad? No, la Verdad,

y ven conmigo a buscarla.

La tuya, guárdatela.

(Proverbios y Cantares, LXXXV, Antonio Machado)

Acabar

Amb les mentides. Amb la persistent nul·litat de l'amor propi. Amb l'absència de la dignitat. Amb el dolor. Amb la farsa. Amb el maltractament. Amb la hipocresia. Amb les cares que evoquen valors contra els quals jurem lluitar. Amb soportar com la comoditat, la propietat, la tradició, el conservadorisme cristià s'apoderen de la trista existència de guerrillers sense guerrilla que lliurar. Amb tot.

Entranyes sagnants

Hi ha un xic al meu país, d'aquells que et fan pensar "amb tu lluitaria i per tu me deixaria, per què no, estimar", que sempre em saluda al crit de "¿qué pasa, Nervio?". Probablement no es fa una idea de com n'és, d'il·lustratiu, el malnom que va escollir per a mi amb aquella espontaneïtat. Servidora, que mai ha estat de cul quiet, comença a comprendre que l'ànsia conviu amb ella. Això acaba de decidir gitada al sofà, en estat quasi vegetal, mirant al sostre i de nou amb el nus a la gola. Eixe nus que no marxa.

Nus de nervis, ànsia condensada en mida portàtil. Càrrega pesada que s'instal·là quan tu marxares. Muntanya de fem que torna opaques les pupil·les i em furta el paisatge d'una vida plena de pedres. Lentament usurpa el lloc al coratge minvat, avergonyit, xicotet. Tantes voltes ha intentat fer de la meua raó el seu nou paratge que, al remat, ja m'hi he acostumat sense abans dignar-me a batallar. Quantes voltes han mullat aquests dos ulls -que, deies tu, estimat, eren tan tendres, tan fatalistes alhora-. Quantes voltes ha vençut el cruent fatalisme a la tendresa del sentiment incipient. Quantes voltes ha vençut la nit a la passió finalment. Massa preguntes. I jo ja no tinc respostes. Se m'han acabat les maneres de saber patir, company.

I, tot i viure impregnada de por, he de confessar que ja no sé evitar estimar-te amb tota la força que li queda a aquest cos. Que et donaria, a preu de cost, quantitats immenses d'acceptació oberta, de força per saber triar, de paciència per soportar-te en dubtes, en ànsia, en ràbia, en desdites d'aquesta lluita que hem elegit a la vida. Que et recolzaria si desitjares la vida del color que t'isca de les vergonyes, si volgueres un espai, si pretengueres retrobar-te tu, home dels ulls impossibles. Que t'escoltaria si expressares la més profunda de les veritats, i que no mai em perdries per tal cosa. Que et miraria sempre amb aquest fatalisme inevitable que m'ha atorgat la vida barrejat amb la tendresa que tu li vas posar a aquest conte surrealista, únic, impossible d'evitar. Perquè aprecie amb devoció fins al més absurd dels teus defectes, xiquet. I, si et preguntes quin tipus d'interés hi ha a sota, a quant és la retribució, no patisques. No em deus res, absolutament res més que un somriure i unes gràcies donades a temps.

Robatori de somnis

Va eixir de casa quasi per necessitat. En el fons la companyia no importava. Divendres per la nit, roba suggeridora i l'estranya sensació de voler sentir que no estava perduda. Venia Ismael Serrano al seu cap: No habrá distancias que no cubra cualquier hombre que te busque... A mig camí entre la decepció i la incomprensió va tancar la porta de casa després de repassar de nou els llavis de roig foc mirant-se a l'espill amb fingida determinació. "Ànim, xiqueta, que tu vals molt".

Unes hores després, i sense poder deixar de remenar a la bossa cigarrets i l'aparell que li permet sentir-lo a prop i alhora lluny -o llunyà-, es recolzava a la barra amb un gest d'assumida derrota anticipada. El cel cercant-la de colp, l'ànsia eterna, la incertesa absoluta fugia entre les estrelles que no es podien vore a aquell poble mariner. Es preguntava on havia marxat la il·lusió, perduda en segles d'espera. Posa l'últim got de whisky sobre la barra concloguent que deu ser el món, que s'equivoca amb ella. Conclusions fàcils per quan no es troba el cor amb força per pensar. "Ací estic i fins ací he pogut arribar", es repeteix mentalment una i altra volta. Ja no cerca, ja no ansia, ja no espera. Per a què. Era més fàcil desaparéixer a la tarda profunda de l'oblit. Deixar de demanar, de voler, de somiar. 

Li bastava amb sentir que ell existeix, que podia mirar-lo en la distància del no res. Saber que correrà directa als seus braços dins d'uns dies. Intueix, de sobte, que podrà fer-lo deixar-se estimar perquè la seua capacitat per donar estima perquè sí, per regalar sencer -ingènua, potser- aquell cor xicotet i fet malbé, és immensa i l'apropa a ell de forma inevitable. I aleshores se n'adona: no deixaria de demanar, perquè encara li resta un desig. Vol trobar-se amb aquells ulls impossibles. La resta, les maleïdes barreres esfondrades per sempre, el virus de la por dinamitat, ja vindrà. Perquè ha de vindre, sentencia. 

Abans que apunte la claror del dia, camina a casa amb els peus destrossats pels talons amb els que es fa escoltar allà per on passa. Camina en la nit obscura i ni tan sols la il·lumina un tímid fanal al carrer. No l'atura l'obscuritat, però. Deixarà que els seus passos continuen avant, tot i la consciència de l'abisme possible al final del camí. Però segueix centellejant el foc als seus ulls. 

A les mans, esperances. Als llavis que tant ansia, paraules que són oblits. Oblits que ja no sap si, allà surant enlaire, són tan sols quelcom inventat.

Víctima, botxí, còmplices

Llavis nerviosos, autònoms, que es neguen a descriure cada verb, cada adjectiu que aniquil·lava l'amor propi. Paraules que plenaren la boca del hui coronat botxí. So estrident, cridaner, que travessa tota l'avinguda una matinada de gener. Cigarret nerviós a un banc, o recolzada sobre el vidre de la finestra d'aquella habitació del terror. Ganes de cridar i, de sobte, la mudesa s'apodera de les cordes vocals. 

I tot i el sabor amarg dels records, sempre hi ha un tros de dignitat intocable que rebrota en el moment oportú. Una xicoteta veu que li ho demana: fes cas d'eixes petjades a la teua pell, a voltes visibles i d'altres discretes. Eixes petjades no estimen. I en aquell precís moment torna amb força la xiqueta dels ulls trencats que sempre sap complementar un somriure i eixugar-se les llàgrimes. Sense preguntar-se si es tornaria a sentir estimada. Sense pensar en si el joc del fracàs tindrà o no final. La tristesa es torna en odi i aleshores, i només aleshores, recorda clamar i reclamar. Fer força fins aconseguir donar-li el que va rebre. Evocar aquelles escenes terribles i pensar, amb determinació, en el seu final. Que s'engavie a si mateix, que no seguisca matant dignitats en silenci. Que esdevinga absència la seua insignificant presència. Que es jutge, es condemne i es retire. Que es quede sense existència, que ni tan sols puga observar l'altre cuidant allò que ell mai no va estimar.

Còmplices sempre n'hi hagué. I sempre, em tem, n'hi haurà. Regna per moments la impotència en la xiqueta dels ulls trencats per tal cosa. Per tan curta existència i tants testimonis. Per tan flagrant crim i tan relaxada impunitat. Perquè cert és que els crits silenciats són inaudibles, però la seua boca mai ha estat tampoc convidada a vomitar entranyes mesclades amb fantasmes pretèrits que inevitablement retornen eternament al dia a dia. Fantasmes reflectits en la cara de tots els còmplices. Se'n penediran els covards, plorarà demanant clemència el botxí. I seran venjades les llàgrimes de la xiqueta dels ulls trencats.