Podran tallar totes les flors...

però no podran aturar la primavera.

L'andana 37

Encara criden desgarradores, a hores d'ara, les restes d'aquella darrera nit ofegada en llàgrimes. Llàgrimes grosses, fruit d'una molesta rabior, desesperades. 

O desesperançades. 

Elles no marxaven amb els segons que fugien d'aquell rellotge que ens mirava amb despreci des de la tauleta de nit. Curiosa la seua perspectiva: un llit amb dos cossos que semblava buit, inert. Com les hores que deixàrem córrer. Em pregunte qui les haurà recollit pel camí.

Aquell matí de diumenge el rellotge de l'estació es va posar imbècil per a convertir-se en el pitjor dels enemics. 9:25. 9:35. 9:45. Un bes que eixugava les llàgrimes més amargues de la història. Com havia estat tant de temps negant-me els llavis, hòstia. T'estime, merda. I tu i jo som idiotes.

Ja res ni ningú no podran esborrar aquella amargor a l'andana 37 de l'estació. Un vidre i l'orgull, separant-nos amb crueltat. 

"T'estime. T'estime. T'estime".

No saps el que estàs fent. Aquella dona és tan nociva -tant o més- com el fum que exhala amb respiració nerviosa. L'última de la barra, la que sempre tanca el bar. No te'n refies si et somriu, en la distància, enmig d'aquella atmosfera entelada de blau de fum. L'última bevedora és sempre una eixelebrada. La seua follia burda, bruta i burda, és hostil i aclaparadora. A voltes, inclús, freda. Per no dir frívola. Dóna un pas en fals i et voràs abocat al fons d'un infame carreró sense final. Cerca -ingenu, embriagat- un somriure càlid i trobaràs el contorn d'uns llavis rojos maquiavèl·lics -i que la perdone Maquiavel-. Una bruixa sense escombra -però amb nas-. I si en tinguera,  d'escombra, escombraria cap a casa. En honor, sàpigues-ho, al maquiavel·lisme pícar i malparit del seu somriure entelat de blau de fum. No ho dubtes. No ho oblides. No te'n refies.

El perquè

Dius que no entens com ha acabat una dona com jo amb una bala perduda com tu. Adore la teua ceguera. Gràcies a ella t'acompanye, et guie i trec les pedres que trobes al camí per a que no tingues ferides als peus.

Una dona com jo... Res més lluny de la realitat. La dona errant, la que divaga pels carrers del Cedre nerviosa, ansiosa per qualsevol cosa, amb una llauna de cervesa de marca blanca a la mà. De vegades suau com els núvols, de vegades flama intensa  i cremadura. Sovint cendra. Plaer dolorós, ungles malament pintades d'un roig que fa mal a la vista. Mala verba, vida en brases. Tremendament banal i a estones insultant, ofensiva. Les vísceres li treuen protagonisme al cor podrit, fart, extint. Trenta cigarrets al dia. Viciosa i viciada, amant d'aquella imperfecció que no s'esquinça les vestidures. Si aquella és la dona a la que et refereixes sí, jo sóc. 

I què vaig a voler de la vida si no em sostens tu la mà. Per a què còrrer rere la felicitat si no te la beus tu, i te n'enfartes, i t'emborratxes fins caure exhaust al llit. Al meu llit. Tan gran com és el món i tan petit com és el temps, la meua carrera en la recerca eterna d'allò perfecte acabà en el moment en què tu, príncep imperfecte, et clavares abans de la línia de meta amb la teua simpàtica altaneria i les teues floretes fàcils i coents. M'atures, em tires en terra, pregues que no seguisca corrent. Perfecció per a què. Tan senzill i tan ràpid, tan estúpid i especial. Ara ja no em queden anhels de prínceps blaus entre els dits.  S'han esbarat amb la pluja de febrer i han desaparegut engolits per algun embornal oxidat de València. El príncep imperfecte m'ha robat els somnis gris perla sense permís. El príncep de sang calenta. Tros de caos agradable, senzillesa. Aquella forma d'entendre la vida. No la canvies mai.

No entens per què et mire i somric. Per què de vegades plore per no res. Perquè t'adore, i adore la vida al teu costat. El teu somriure enorme i les teues mans tan grans. Inventar-me una fàbula cada dia i que ens fem protagonistes d'un bosc encantat. Que em folles com un animal i em faces l'amor com una persona. Els teus gels, gels de l'aire perquè em toca. La tendresa que et naix quan rellisque i l'agressivitat que t'ix de les entranyes. Els teus sentiments perquè són veritats. Arrapar-te l'esquena, mossegar-te un muscle. Besar-te el front. Cada primer bes. La tragèdia de l'últim bes. Plorar la teua absència i abraçar-me sola al llit. Que t'equivoques, que crides, que rabies, que t'importe. Les teues llàgrimes. 

No t'esglaies. Només sóc una dona imperfecta enamorada d'un home imperfecte.

Luisa

Anàvem de camí al supermercat tot simulant aquella tan anhelada normalitat de parella, com si aquelles quaranta hores d’història d’amor i sexe foren quaranta mesos. Aquell sentiment de quotidianeïtat era sorprenentment màgic: sentíem  la necessitat imperiosa de viure moments de normalitat, d’aquella de la que tantes persones n’estan fartes. Calant fort els nostres cigarrets a la porta del supermercat mentre parlàvem i réiem recolzats a un cotxe,va eixir aquella vella dona. “Aprovechen en la calle, que hoy ya han puesto esa ley”. Vam somriure i, entre una broma i altra, la dona vella va oblidar tot el pes que aquells fràgils braços carregaven en bosses de plàstic i es transportà, lleugera, molts anys enrere. “Mi marido fumaba mucho, fumaba mucho. Murió de cáncer de pulmón. Quería tanto a mi marido…”. I les arrugues solcaren la seua cara amb molta més força, retractant amb crudesa i realisme el dolor sobre aquella pell, castigada per tants anys de soledat. Darrere d’unes enormes ulleres, dos petites perles grises brillaven humides. 

Vam saber que aquella vella dona era gallega i que la vida l’havia portat a aquest país. Que s’havia quedat sola enfront de la desconeguda Mediterrània. L’olor càlida i salada de la mar que banya Dénia no era la mateixa per a ella que per a mi, acostumada a tants vespres d’escullera, roques, algues i fruites d’estiu. La calor d’aquest país a ella no li escalfava el cor. S’havia quedat sola enfront de la vida, que  semblava suggerir-li quelcom cada volta més eteri, més amarg i perenne. 

-   - ¿Son novios?

Silenci a tot el poble. Havia callat fins l’última de les gavines que sobrevolaven aquells carrers mariners. Ell va assentir d’immediat amb un somriure radiant, enorme, per a passar súbitament a mirar-me de reüll esperant una mirada còmplice, d’eixes d’aprovació. A mi se m’havia gelat la sang i aquella paraula em sonava al segle quinze. Alhora, moria per cridar-li al món un sí en lletres majúscules.

-   - Y  tú, chica, ¿no vas a contestar nada? ¡Lo dejaste solo con la respuesta!

-   -  Señora –vaig mussitar amb la mirada clavada a les sabates-, no estoy acostumbrada a estas cosas. Ahora mismo me estoy muriendo de vergüenza, en realidad.

-   -  ¿Vergüenza de qué? ¿de sentir algo tan bonito? Niña, no seas así, quítate esas tonterías de la cabeza. Tú la quieres mucho... ¿verdad? –preguntà mentre alçava una mica la mirada i la fixava a l’altura d’ell-. Se nota que la quieres, se te nota en la cara. Parece buena chica, ¿verdad? No es de esas que te la dan por detrás. Esta parece de las buenas –prosseguia, aquesta volta tornant a mirar-me a mi amb un somriure triomfal-. Hoy en día es difícil encontrarte con personas valientes, personas que se atrevan a comprometerse de verdad con lo importante de la vida, hasta las últimas consecuencias. No la pierdas –va sentenciar orgullosa, de nou mirant-lo a ell amb gest tranquil-.

La banda sonora d’aquell matí de gener tornava a sonar pianissimo als carrers. Tornava a sentir les gavines amb el seu anunci de pluja imminent, a olorar la sal de la mar de Dénia amb la música de les seues ones in crescendo. Tornava a alçar la mirada: m’havia cansat d’observar sense atenció les meues pròpies sabates. En aquell instants estava més a prop que mai dels seus ulls foscos. Per fi li retornava la mirada còmplice i ell semblava respirar més tranquil. Havíem comprès que, sense demanar-ho, aquella dona vella havia dit la paraula que nosaltres, joves estúpidament feliços, no mai ens haguérem atrevit a pronunciar.

“Sean felices, sean muy felices”, ens desitjà mil i una voltes aquella dona d’esperança trencada i pena acumulada. “Para eso, recordad: habéis de conllevaros”. Em preguntava per què havia utilitzat aquell verb que no arribava a entendre. Només ella comprenia aquella paraula: conllevarse. Era molt més que estimar-se, molt més que cuidar-se o conviure en pau sota un sostre. Es tractava de fer i refer la història cada dia. Per mi, per ell, per nosaltres. Cada dia. Que els dies fugeixen d’entre els dits. Que el temps no s’atura ni resta, expectant, al nostre pròxim moviment quan fem frenada en sec i congelem l’ànima. I això bé ho sabia aquella vella dona. 

Havíem eixit aquell matí al carrer amb la lluentor a la mirada. Era la màgia de la normalitat i la sorpresa d’allò desconegut, la preciosa incertesa de la resposta no anunciada a una pregunta no formulada. Necessitàvem, però, saber-ho i allà estava la velleta, apareixent del no res per a llençar-nos un parell de veritats precioses a la cara. “Perdonen que les moleste contándoles mis cosas. Me siento muy sola”, justificava una mica abans de marxar. I vaig sentir un cúmul de nusos a la gola que no vaig saber transformar en paraules. D’on havia eixit, què feia ací, per què els fills no la visitaven. Quant hauria estimat l’amor de sa vida i quin plany cantaria cada nit en la seua memòria. Com hauria cuidat, cada dia durant anys, aquell amor que encara hui sentia i l’ajudava a viure, a passejar, a fer la compra cada matí. Com s’haurien conllevat.

- ¡Por cierto! Me llamo Luisa. Yo no tengo buena vista y no los reconocería, pero si me ven un día por aquí haciendo la compra llámenme por mi nombre. Salúdenme -va dir amb imperatiu afable-. 
- No lo dude, Luisa -vaig contestar jo, contenta per poder posar-li nom a la dona vella.
- Que les vaya muy bien, ¡hasta luego!

Van ser les seues últimes paraules abans de tornar a sentir el pes que carregava a les bosses i prosseguir la seua marxa a casa. Ell, jo... i les burilles dels cigarrets en terra. Vam restar silenciosos uns segons observant com desapareixia la Luisa al final de la vorera. Estàvem apenats i feliços.

Aquestes paraules són un missatge desesperat. Si cap dia trobeu una dona vella de braços fràgils, cabells llargs, blanquinosos i recollits i dues perles grises a la cara, aviseu-me. Necessite besar-la, abraçar-la, prometre-li que ell i jo ens conllevarem. 

Dir-li que va assistir a l’inici de la història més bonica del món.

Oda al seu penis

Ella sap que no és la poesia el seu fort. Amb sort murmura tímidament línies difuses en prosa amb tints lírics quan la musa la visita fugaçment amb un alé inspirador. Asseguda amb les cames creuades sobre el llit -de nou un paisatge lúgubre i inert-, decideix que no tot és una trista escala de grissos. I pensa en el seu penis. I de cop el pensament, les paraules i les idees prenen formes melòdiques. Un cant a cau d'orella que li estarrufa la pell dels braços.

Al seu penis li cantaria les paraules més boniques del món. Amb música caòtica, inventada, improvisada. A capella o amb tota una coral de gemecs, sons de l'ànima, al darrere. I és que per no perdre'l mai, moriria de gels per cuidar-lo; per cuidar-lo, li cantaria nit i dia l'oda estúpida, prosaica, feroç. L'oda al seu penis. L'oda per adorar-lo quan cau la nit i descansa petit, arreplegat, i et convida a la tendresa. L'oda per lloar-lo quan reneix com un Fènix en la seua més brillant esplendor, per admirar-lo mentre se m'ixen els ulls de les òrbites, per tocar-lo per a creure'm que hi és de veres. Per tornar a recordar el sabor de la seua dolça mel. L'oda per pregar-li un nou atac amb fúria, amb ràbia disolta en la més tendra de les estimes. 

Però les paraules es queden curtes. Com explicar-li amb les mans, amb la boca, amb les dents, amb l'ànima sencera, mil ximpleries que no arribe a explicar-li amb aquesta estúpida oda que li dedique.

No siga el lector obstinat, però. No siga neci sospitant que la imperiosa necessitat de la subscriptora de trobar-se de nou amb el seu penis la condueix a fer divagacions desesperadament fal·locèntriques en nits de soledat com aquesta: no res hi ha més excitant que saber per ben cert que rere aquell gran penis s'amaga Ell.

Ell

Nou del matí. El fred ens menjava l'ànim cada vegada més agressivament. Feien mal els peus, no podia ni notar-los, i enmig d'aquella vall es respirava marihuana i aire pur alhora. Després d'un final de setembre passat per llàgrimes i quinze dies d'octubre que em feren trobar a faltar l'abril, només havia fugit a aquell trosset del país a la recerca d'un sol somriure que em fera vore que la vida pot tindre un altre color. El blanc malaltís de l'hospital encara tintava macabrament cada porus de la meua pell quan, de sobte, aparegué ell.

Flamenquito, pegar crits a un micro per a ensordir als presents i moltes, moltes bajanades per minut. Qui dimonis era eixe xic de sabates verdes? Abans d'acabar de fer-me interiorment la pregunta ja s'havia presentat, per la cara. I a partir d'ahi, tot un seguit de bromes i complicitats que han anat a una rapidesa absolutament fora d'allò normal. Deixa'm dir-te que crec conéixer-te una mica. Que les teues rialles i cançons són pura teràpia per a l'ànima... Però deixa'm dir-te també que sé que plores per dins, que llegeixes la vida però a voltes et costa comprendre-la. Que ho sé, i que jo no sé quin quelcom et turba i no et deixa dormir, ni tampoc no sé d'on vindrà eixa esperança quebrada del teu cor.

Un muscle és un muscle, al remat. I des de la més humil i sincera amistat -que brolla a soles, sense forçar-la- t'oferisc el meu xicotet muscle en aquest racó del teu paradise. Sempre que el necessites.

Gràcies per ser i estar.

L'últim glop de rom

Amb una mica de suc de bresquilla i molt de gel senta com una ràfega d'aire fresc. En la recerca eterna de l'espai interior d'aquest puto cervell, em paralitza l'apoteòsica aparició gris i freda de la realitat exterior: l'espai. Quin concepte tan intangible que no obstant això em toca, m'abusa i m'apunyala a tothora. Espai, distància. Maleïdes, la distància i totes eixes llargues hores de camí al teu cor. Maleïda ella, la distància, que t'ha fet protagonitzar una història d'amor i sexe de cinc dies, que m'invadisques, que m'abundes. I que ara em deixa amb els ulls oberts mirant al sostre, enlloc, cada nit tediosa en què eixa enorme meitat de llit sobrant m'anuncia que hi manques.

Només queda pensar. Beure per a recordar. Beneïdes siguen totes les persones que beuen per a recordar. I, entretant, trobar-li el trellat a tot açò. La vida no és sinó un seguit de preguntes existencialistes al voltant d'eixe ací i ara que assassinen l'instant. Torturen el moment, els segons que transcorren i no tornen, anul·len l'orgasme que anomenem vida. Felicitat, ego, satisfacció, llibertat. I quan m'adone que una mica sí et necessite, que potser et necessite massa... observe la llibertat de la resta, li trec el dit d'enmig i li cride “pringada!” a la puta cara. Llibertat és el que a mi em surt de les vergonyes. És poder elegir qui et nuga per a si. I saps? Nuga'm, nuga'm fort i no em deixes marxar.

No m'agrada demanar almoïna però ja em diràs, company de lluita i de cor, on queda l'orgull quan em despulles d'ell a cada peça de roba que em furtes per a descobrir-me i tocar la meua pell. On queda, si he assumit les imperfeccions més genuïnes que envolten el verb estimar. Si ja no m'importa quedar com una idiota cantant-te a la finestra si així puc guanyar-te per a sempre. Si em sacseja el dolor si algú et toca. L'orgull ha esta vençut per la llibertat d'elegir-te, per aquella fe cega en véncer una història que alguns consideren passional i molts, una al·lucinació desgavellada, i després contar-li al món com la vam véncer.

I em dic, amb l'últim glop de rom, “nena, no t'enamores”. Crec que arribe tard, company.

I en trobe milers.

Maleïda mania persecutòria, la d'aquest cap. Sempre rere cada tros de sentiment que em pot brollar del fons d'aquest cor fet pols, que a dures penes ha sobreviscut a una allau de merda amuntegada en forma de noms masculins molt diversos. De mentides que són dispars i de veritats cruels. Vida, estima. Mentida i veritat. A la fi no és el que importa. Allò realment significant és l'imbècil integral que te les deixa anar de la seua boca immunda i obstinada. O l'heroi de capa i espasa que te les crida amb ràbia, a cel obert, amb eixa passió que només uns pocs tenim en tot el planeta.

Després d'un pitillo les coses fan olor de gener. De nou any i de força. D'il·lusió i esperança. De llàgrimes que s'eixuguen per sí soles. Perquè no són la veritat cruel ni la mentida disparada allò que ens deslliga les llàgrimes. Són els imbècils i els herois. Hi ha imbècils perfectes que són perfectes imbècils. Hi ha herois errants que et sospiren sobre els llavis un t'estimo que et fa tremolar el cos. Busque una raó per elegir l'heroi i en trobe milers.  Sí, em quede amb els herois, amb els somnis, amb les rialles i les pessigolles. Amb desdejunar a les quatre de la vesprada. Amb el llit desfet de tanta passió. Amb el rímel corregut sota els ulls, i el got d'aigua amb sucre, i el té i el cafè de torn. Amb les abraçades de veritat, de cos sencer. Amb totes les macarrades. Amb eixa forma tan, tan igual d'entendre la vida, cadascú des del seu racó del País. Amb els cigarrets de després millor compartits de la Història Universal dels amants. 

Em quede amb tu.

Yo, mí, me, conmigo [gris era març i gris és novembre]

I que pintes en rojos i morats els teus somnis en blanc i negre. 

 Avui, hic et nunc, aquelles paraules de març perden tot el seu sentit per trobar un novembre gris, com el marbre, enmig d'una València que ja no està farcida de Falles en tons pastel però segueix plena de persones que radien colors coents donant sentit a la seua existència alcohol, rialles i sexe improvisat mitjançant. On t'has clavat, puto abril?
 

De nou són les paraules de l'Alanis Morissette -veja vosté, una no és de citar autors que sonen així com importants; es queda amb una dona eloqüent que, amb guitarra i llapis, comunica coses en diferit- les que ajuden a arrencar un solemne perdó des del fons de l'ànima fins al més solt dels cabells:

To whom do I owe the biggest apology?
No one's been crueler than I've been to me.

Perdona-la, bonica. Per haver deixat que altres decidiren si ets o no una persona interessant. Per no haver-te donat dret a veu i haver desescoltat allò que pensares de tu mateixa, de tú y tus circunstancias, ja saps. No soporta saber-se responsable d'amputar-te parts que et són connaturals a fi d'acoblar-te a expectatives alienes. A fi d'encaixar-te per la força en un gruix que llegies amb atenció sense acabar de comprendre. Odia haver-te fet culpable de les insatisfaccions d'altres, haver-te adjudicat imperfeccions quan quelcom al teu voltant fallava. Tan sols pot oferir-te totes les seues disculpes amb l'esperança que algun dia les acceptes i li retornes un somriure d'aquests còmplices.

No patisques si per ara no acceptares la disculpa, però. Seria comprensible: ningú ha maltractat tant com a tu en aquesta vida, petita.