I en trobe milers.

Maleïda mania persecutòria, la d'aquest cap. Sempre rere cada tros de sentiment que em pot brollar del fons d'aquest cor fet pols, que a dures penes ha sobreviscut a una allau de merda amuntegada en forma de noms masculins molt diversos. De mentides que són dispars i de veritats cruels. Vida, estima. Mentida i veritat. A la fi no és el que importa. Allò realment significant és l'imbècil integral que te les deixa anar de la seua boca immunda i obstinada. O l'heroi de capa i espasa que te les crida amb ràbia, a cel obert, amb eixa passió que només uns pocs tenim en tot el planeta.

Després d'un pitillo les coses fan olor de gener. De nou any i de força. D'il·lusió i esperança. De llàgrimes que s'eixuguen per sí soles. Perquè no són la veritat cruel ni la mentida disparada allò que ens deslliga les llàgrimes. Són els imbècils i els herois. Hi ha imbècils perfectes que són perfectes imbècils. Hi ha herois errants que et sospiren sobre els llavis un t'estimo que et fa tremolar el cos. Busque una raó per elegir l'heroi i en trobe milers.  Sí, em quede amb els herois, amb els somnis, amb les rialles i les pessigolles. Amb desdejunar a les quatre de la vesprada. Amb el llit desfet de tanta passió. Amb el rímel corregut sota els ulls, i el got d'aigua amb sucre, i el té i el cafè de torn. Amb les abraçades de veritat, de cos sencer. Amb totes les macarrades. Amb eixa forma tan, tan igual d'entendre la vida, cadascú des del seu racó del País. Amb els cigarrets de després millor compartits de la Història Universal dels amants. 

Em quede amb tu.