Luisa

Anàvem de camí al supermercat tot simulant aquella tan anhelada normalitat de parella, com si aquelles quaranta hores d’història d’amor i sexe foren quaranta mesos. Aquell sentiment de quotidianeïtat era sorprenentment màgic: sentíem  la necessitat imperiosa de viure moments de normalitat, d’aquella de la que tantes persones n’estan fartes. Calant fort els nostres cigarrets a la porta del supermercat mentre parlàvem i réiem recolzats a un cotxe,va eixir aquella vella dona. “Aprovechen en la calle, que hoy ya han puesto esa ley”. Vam somriure i, entre una broma i altra, la dona vella va oblidar tot el pes que aquells fràgils braços carregaven en bosses de plàstic i es transportà, lleugera, molts anys enrere. “Mi marido fumaba mucho, fumaba mucho. Murió de cáncer de pulmón. Quería tanto a mi marido…”. I les arrugues solcaren la seua cara amb molta més força, retractant amb crudesa i realisme el dolor sobre aquella pell, castigada per tants anys de soledat. Darrere d’unes enormes ulleres, dos petites perles grises brillaven humides. 

Vam saber que aquella vella dona era gallega i que la vida l’havia portat a aquest país. Que s’havia quedat sola enfront de la desconeguda Mediterrània. L’olor càlida i salada de la mar que banya Dénia no era la mateixa per a ella que per a mi, acostumada a tants vespres d’escullera, roques, algues i fruites d’estiu. La calor d’aquest país a ella no li escalfava el cor. S’havia quedat sola enfront de la vida, que  semblava suggerir-li quelcom cada volta més eteri, més amarg i perenne. 

-   - ¿Son novios?

Silenci a tot el poble. Havia callat fins l’última de les gavines que sobrevolaven aquells carrers mariners. Ell va assentir d’immediat amb un somriure radiant, enorme, per a passar súbitament a mirar-me de reüll esperant una mirada còmplice, d’eixes d’aprovació. A mi se m’havia gelat la sang i aquella paraula em sonava al segle quinze. Alhora, moria per cridar-li al món un sí en lletres majúscules.

-   - Y  tú, chica, ¿no vas a contestar nada? ¡Lo dejaste solo con la respuesta!

-   -  Señora –vaig mussitar amb la mirada clavada a les sabates-, no estoy acostumbrada a estas cosas. Ahora mismo me estoy muriendo de vergüenza, en realidad.

-   -  ¿Vergüenza de qué? ¿de sentir algo tan bonito? Niña, no seas así, quítate esas tonterías de la cabeza. Tú la quieres mucho... ¿verdad? –preguntà mentre alçava una mica la mirada i la fixava a l’altura d’ell-. Se nota que la quieres, se te nota en la cara. Parece buena chica, ¿verdad? No es de esas que te la dan por detrás. Esta parece de las buenas –prosseguia, aquesta volta tornant a mirar-me a mi amb un somriure triomfal-. Hoy en día es difícil encontrarte con personas valientes, personas que se atrevan a comprometerse de verdad con lo importante de la vida, hasta las últimas consecuencias. No la pierdas –va sentenciar orgullosa, de nou mirant-lo a ell amb gest tranquil-.

La banda sonora d’aquell matí de gener tornava a sonar pianissimo als carrers. Tornava a sentir les gavines amb el seu anunci de pluja imminent, a olorar la sal de la mar de Dénia amb la música de les seues ones in crescendo. Tornava a alçar la mirada: m’havia cansat d’observar sense atenció les meues pròpies sabates. En aquell instants estava més a prop que mai dels seus ulls foscos. Per fi li retornava la mirada còmplice i ell semblava respirar més tranquil. Havíem comprès que, sense demanar-ho, aquella dona vella havia dit la paraula que nosaltres, joves estúpidament feliços, no mai ens haguérem atrevit a pronunciar.

“Sean felices, sean muy felices”, ens desitjà mil i una voltes aquella dona d’esperança trencada i pena acumulada. “Para eso, recordad: habéis de conllevaros”. Em preguntava per què havia utilitzat aquell verb que no arribava a entendre. Només ella comprenia aquella paraula: conllevarse. Era molt més que estimar-se, molt més que cuidar-se o conviure en pau sota un sostre. Es tractava de fer i refer la història cada dia. Per mi, per ell, per nosaltres. Cada dia. Que els dies fugeixen d’entre els dits. Que el temps no s’atura ni resta, expectant, al nostre pròxim moviment quan fem frenada en sec i congelem l’ànima. I això bé ho sabia aquella vella dona. 

Havíem eixit aquell matí al carrer amb la lluentor a la mirada. Era la màgia de la normalitat i la sorpresa d’allò desconegut, la preciosa incertesa de la resposta no anunciada a una pregunta no formulada. Necessitàvem, però, saber-ho i allà estava la velleta, apareixent del no res per a llençar-nos un parell de veritats precioses a la cara. “Perdonen que les moleste contándoles mis cosas. Me siento muy sola”, justificava una mica abans de marxar. I vaig sentir un cúmul de nusos a la gola que no vaig saber transformar en paraules. D’on havia eixit, què feia ací, per què els fills no la visitaven. Quant hauria estimat l’amor de sa vida i quin plany cantaria cada nit en la seua memòria. Com hauria cuidat, cada dia durant anys, aquell amor que encara hui sentia i l’ajudava a viure, a passejar, a fer la compra cada matí. Com s’haurien conllevat.

- ¡Por cierto! Me llamo Luisa. Yo no tengo buena vista y no los reconocería, pero si me ven un día por aquí haciendo la compra llámenme por mi nombre. Salúdenme -va dir amb imperatiu afable-. 
- No lo dude, Luisa -vaig contestar jo, contenta per poder posar-li nom a la dona vella.
- Que les vaya muy bien, ¡hasta luego!

Van ser les seues últimes paraules abans de tornar a sentir el pes que carregava a les bosses i prosseguir la seua marxa a casa. Ell, jo... i les burilles dels cigarrets en terra. Vam restar silenciosos uns segons observant com desapareixia la Luisa al final de la vorera. Estàvem apenats i feliços.

Aquestes paraules són un missatge desesperat. Si cap dia trobeu una dona vella de braços fràgils, cabells llargs, blanquinosos i recollits i dues perles grises a la cara, aviseu-me. Necessite besar-la, abraçar-la, prometre-li que ell i jo ens conllevarem. 

Dir-li que va assistir a l’inici de la història més bonica del món.

Oda al seu penis

Ella sap que no és la poesia el seu fort. Amb sort murmura tímidament línies difuses en prosa amb tints lírics quan la musa la visita fugaçment amb un alé inspirador. Asseguda amb les cames creuades sobre el llit -de nou un paisatge lúgubre i inert-, decideix que no tot és una trista escala de grissos. I pensa en el seu penis. I de cop el pensament, les paraules i les idees prenen formes melòdiques. Un cant a cau d'orella que li estarrufa la pell dels braços.

Al seu penis li cantaria les paraules més boniques del món. Amb música caòtica, inventada, improvisada. A capella o amb tota una coral de gemecs, sons de l'ànima, al darrere. I és que per no perdre'l mai, moriria de gels per cuidar-lo; per cuidar-lo, li cantaria nit i dia l'oda estúpida, prosaica, feroç. L'oda al seu penis. L'oda per adorar-lo quan cau la nit i descansa petit, arreplegat, i et convida a la tendresa. L'oda per lloar-lo quan reneix com un Fènix en la seua més brillant esplendor, per admirar-lo mentre se m'ixen els ulls de les òrbites, per tocar-lo per a creure'm que hi és de veres. Per tornar a recordar el sabor de la seua dolça mel. L'oda per pregar-li un nou atac amb fúria, amb ràbia disolta en la més tendra de les estimes. 

Però les paraules es queden curtes. Com explicar-li amb les mans, amb la boca, amb les dents, amb l'ànima sencera, mil ximpleries que no arribe a explicar-li amb aquesta estúpida oda que li dedique.

No siga el lector obstinat, però. No siga neci sospitant que la imperiosa necessitat de la subscriptora de trobar-se de nou amb el seu penis la condueix a fer divagacions desesperadament fal·locèntriques en nits de soledat com aquesta: no res hi ha més excitant que saber per ben cert que rere aquell gran penis s'amaga Ell.

Ell

Nou del matí. El fred ens menjava l'ànim cada vegada més agressivament. Feien mal els peus, no podia ni notar-los, i enmig d'aquella vall es respirava marihuana i aire pur alhora. Després d'un final de setembre passat per llàgrimes i quinze dies d'octubre que em feren trobar a faltar l'abril, només havia fugit a aquell trosset del país a la recerca d'un sol somriure que em fera vore que la vida pot tindre un altre color. El blanc malaltís de l'hospital encara tintava macabrament cada porus de la meua pell quan, de sobte, aparegué ell.

Flamenquito, pegar crits a un micro per a ensordir als presents i moltes, moltes bajanades per minut. Qui dimonis era eixe xic de sabates verdes? Abans d'acabar de fer-me interiorment la pregunta ja s'havia presentat, per la cara. I a partir d'ahi, tot un seguit de bromes i complicitats que han anat a una rapidesa absolutament fora d'allò normal. Deixa'm dir-te que crec conéixer-te una mica. Que les teues rialles i cançons són pura teràpia per a l'ànima... Però deixa'm dir-te també que sé que plores per dins, que llegeixes la vida però a voltes et costa comprendre-la. Que ho sé, i que jo no sé quin quelcom et turba i no et deixa dormir, ni tampoc no sé d'on vindrà eixa esperança quebrada del teu cor.

Un muscle és un muscle, al remat. I des de la més humil i sincera amistat -que brolla a soles, sense forçar-la- t'oferisc el meu xicotet muscle en aquest racó del teu paradise. Sempre que el necessites.

Gràcies per ser i estar.

L'últim glop de rom

Amb una mica de suc de bresquilla i molt de gel senta com una ràfega d'aire fresc. En la recerca eterna de l'espai interior d'aquest puto cervell, em paralitza l'apoteòsica aparició gris i freda de la realitat exterior: l'espai. Quin concepte tan intangible que no obstant això em toca, m'abusa i m'apunyala a tothora. Espai, distància. Maleïdes, la distància i totes eixes llargues hores de camí al teu cor. Maleïda ella, la distància, que t'ha fet protagonitzar una història d'amor i sexe de cinc dies, que m'invadisques, que m'abundes. I que ara em deixa amb els ulls oberts mirant al sostre, enlloc, cada nit tediosa en què eixa enorme meitat de llit sobrant m'anuncia que hi manques.

Només queda pensar. Beure per a recordar. Beneïdes siguen totes les persones que beuen per a recordar. I, entretant, trobar-li el trellat a tot açò. La vida no és sinó un seguit de preguntes existencialistes al voltant d'eixe ací i ara que assassinen l'instant. Torturen el moment, els segons que transcorren i no tornen, anul·len l'orgasme que anomenem vida. Felicitat, ego, satisfacció, llibertat. I quan m'adone que una mica sí et necessite, que potser et necessite massa... observe la llibertat de la resta, li trec el dit d'enmig i li cride “pringada!” a la puta cara. Llibertat és el que a mi em surt de les vergonyes. És poder elegir qui et nuga per a si. I saps? Nuga'm, nuga'm fort i no em deixes marxar.

No m'agrada demanar almoïna però ja em diràs, company de lluita i de cor, on queda l'orgull quan em despulles d'ell a cada peça de roba que em furtes per a descobrir-me i tocar la meua pell. On queda, si he assumit les imperfeccions més genuïnes que envolten el verb estimar. Si ja no m'importa quedar com una idiota cantant-te a la finestra si així puc guanyar-te per a sempre. Si em sacseja el dolor si algú et toca. L'orgull ha esta vençut per la llibertat d'elegir-te, per aquella fe cega en véncer una història que alguns consideren passional i molts, una al·lucinació desgavellada, i després contar-li al món com la vam véncer.

I em dic, amb l'últim glop de rom, “nena, no t'enamores”. Crec que arribe tard, company.

I en trobe milers.

Maleïda mania persecutòria, la d'aquest cap. Sempre rere cada tros de sentiment que em pot brollar del fons d'aquest cor fet pols, que a dures penes ha sobreviscut a una allau de merda amuntegada en forma de noms masculins molt diversos. De mentides que són dispars i de veritats cruels. Vida, estima. Mentida i veritat. A la fi no és el que importa. Allò realment significant és l'imbècil integral que te les deixa anar de la seua boca immunda i obstinada. O l'heroi de capa i espasa que te les crida amb ràbia, a cel obert, amb eixa passió que només uns pocs tenim en tot el planeta.

Després d'un pitillo les coses fan olor de gener. De nou any i de força. D'il·lusió i esperança. De llàgrimes que s'eixuguen per sí soles. Perquè no són la veritat cruel ni la mentida disparada allò que ens deslliga les llàgrimes. Són els imbècils i els herois. Hi ha imbècils perfectes que són perfectes imbècils. Hi ha herois errants que et sospiren sobre els llavis un t'estimo que et fa tremolar el cos. Busque una raó per elegir l'heroi i en trobe milers.  Sí, em quede amb els herois, amb els somnis, amb les rialles i les pessigolles. Amb desdejunar a les quatre de la vesprada. Amb el llit desfet de tanta passió. Amb el rímel corregut sota els ulls, i el got d'aigua amb sucre, i el té i el cafè de torn. Amb les abraçades de veritat, de cos sencer. Amb totes les macarrades. Amb eixa forma tan, tan igual d'entendre la vida, cadascú des del seu racó del País. Amb els cigarrets de després millor compartits de la Història Universal dels amants. 

Em quede amb tu.

Yo, mí, me, conmigo [gris era març i gris és novembre]

I que pintes en rojos i morats els teus somnis en blanc i negre. 

 Avui, hic et nunc, aquelles paraules de març perden tot el seu sentit per trobar un novembre gris, com el marbre, enmig d'una València que ja no està farcida de Falles en tons pastel però segueix plena de persones que radien colors coents donant sentit a la seua existència alcohol, rialles i sexe improvisat mitjançant. On t'has clavat, puto abril?
 

De nou són les paraules de l'Alanis Morissette -veja vosté, una no és de citar autors que sonen així com importants; es queda amb una dona eloqüent que, amb guitarra i llapis, comunica coses en diferit- les que ajuden a arrencar un solemne perdó des del fons de l'ànima fins al més solt dels cabells:

To whom do I owe the biggest apology?
No one's been crueler than I've been to me.

Perdona-la, bonica. Per haver deixat que altres decidiren si ets o no una persona interessant. Per no haver-te donat dret a veu i haver desescoltat allò que pensares de tu mateixa, de tú y tus circunstancias, ja saps. No soporta saber-se responsable d'amputar-te parts que et són connaturals a fi d'acoblar-te a expectatives alienes. A fi d'encaixar-te per la força en un gruix que llegies amb atenció sense acabar de comprendre. Odia haver-te fet culpable de les insatisfaccions d'altres, haver-te adjudicat imperfeccions quan quelcom al teu voltant fallava. Tan sols pot oferir-te totes les seues disculpes amb l'esperança que algun dia les acceptes i li retornes un somriure d'aquests còmplices.

No patisques si per ara no acceptares la disculpa, però. Seria comprensible: ningú ha maltractat tant com a tu en aquesta vida, petita.

Ella no està acostumada a la gent de veritat

Canviar besos en pretèrit perfet per l'aquí i ara, no mai tastat com cal. Prendre decisions. Atac de nervis. Hi ha detalls de tercers i terceres que couen. Un sms antipàtic. Que n'és, de xunga. A veure fins quin punt li dóna pel cul. Sí. Aconsegueix l'únic que en tot aquest temps reclamava: atenció. La seua atenció. Resposta que no es fa esperar. Una trucada. On estàs? Retrobament. Cos bollint, mans paralitzades. Dissimulació amb bastant èxit. Una birra més. Que no. Va, una birra més, per favor. A ella li encanta observar com ell insisteix. D'acord, l'última. Embriaguesa, retrets. Silencis incòmodes. Deu ser la no coneixença, o la sapiència certa del que esdevindrà. Mil feines per al dia següent i només interessa eixa boca. Més persones, el Glop, cares conegudes que encara fan mal, molt de mal. Gràcies per no apartar la vista d'ella. El Forn dels Borratxos. 5 de la matinada... Un banc i diversa gent més èbria que sòbria. Un vòmit en terra ornamentant l'escena. Papes i cola. Paraules que perden sentit. Silenci que s'apodera del moment, d'aquell aquí i ara. Agut, el senyor Silenci, que sap quan imposar-s'hi. "Ara no sé què pensar"... i li invadeix la boca. Sense permís. Dret per dret, instint per instint. Retorn a l'adolescència de camí enlloc. Carrers del Cedre. 

Cada fanal apunta eixe parell de joves que acaben d'enviar el món a prendre pel cul.

Una foto "amb tot el carinyo que se li pot posar a una foto". Xica errant. Un bes sobtat envoltat en il·lusió. Fer-se preguntes absurdes. El Taverno, escenari de tantes mirades tímides. Còmplices i tímides. Ella beu birra i respira Pall Mall. Li ajuda a transportar-se al lloc en què realment vol estar. Lluny de la vida quotidiana i el judici popular. Lluny de les enveges malaltisses i de les aules de la Universitat. Ell és més de Red Bull. Potser per això és tan despert. Els seus ulls, lleugerament més grans que els de la mitjana de la gent, són dues llunes plenes quan els obre i la penetren. A ella li costa aguantar-li la mirada. Ànsia. No està acostumada a la gent de veritat. Passió. Ganes però por. Por a que eixa nit siga l'única. Les mans esbarant-se. Funcionen soles, no cal donar-les ordres. Silenci forçat. Gemecs ofegats. Mossegar-se un dit. Passar-lo pel seu pit i repassar eixe tatuatge a mig fer. Alguna rialla. La importància del plaer mental. Follar-se la ment, en diuen. Passar la mà per aquell cap rapat. Repetir-ho. Corre't. Corre't. Descansa. No te'n vages, merda, no te'n vages.

Flashback II - "Singin' in the rain..."

Hoy la tierra y los cielos me sonríen,
hoy llega al fondo de mi alma el sol,
hoy la he visto... la he visto y me ha mirado.
 

Mulla amb força aquest cel que avui ens plora, desesperat per si neteja una mica la terra. I avui, per primera vegada, m'he sentit anant contranatura.

Plorava el cel amb llàgrimes àcides que em corrien per sobre a les 10 del matí d'un trist dijous de tornada a la rutina estudiantil. Podia banyar-me amb la seua tristesa a la seua cortina gris perla. Em feia prémer el pas perquè em sentira incòmoda mullant-me al carrer.

No obstant, somreia sota la llibreta de plàstic que amb prou feines em servia per cobrir-me la cara. Somreia mentre mirava cap a dalt i m'acomiadava. I me n'anava, furgant amb una mà la ronyonera en busca d'un cigarret i sostenint la llibreta sobre el cap amb l'altra, mentre Bécquer em feia una visita mental per primera vegada en molt, moltíssim de temps. I pensava aquells versos quan repetia, quasi de forma sistemàtica, el ritual que havia fet sempre en el passat: entornar tímidament el cap per mirar-lo de nou.

I ens hem enxampat de nou. I ens hem envermellit de nou. I hem tornat a mirar cap al front de nou, seguint amb els nostres respectius camins i tractant de fer que tot plegat quedara com a pura casualitat.

Però m'ha sorgit un riure ben alt i m'he guardat el cigarret per algun altre moment. Tenia bon sabor de boca. 

Flashback I - "Cançò terrible de gener"

[Agost és temps de rememorar. Temps en què les voltes que donen la vida i el pensament fan tan prompte empènyer les idees més il·lusionades com paralitzar-se en la més absoluta de les pors. Records... Records n'hi ha de bons, i n'hi ha també de terribles. Un flashback per capítols d'aquells sentiments teclejats a l'ordinador temps enrere ajuda a recordar de quines il·lusions viu una... i de quines pors s'amaga.]

Ulls empetitits, unflats de llàgrima salada, fins convertir-se en un parell de punts morats. En algun racó de mi, rastres de carícies d'aquells darrers dies. Ara tan sols resta una petjada d'angoixa latent a les entranyes.

Als llavis, rosegats per tretze dies de fred, amb prou feines resisteix el sabor que et devorava de la boca. Sota les costres de la ferida al cor es compten i barregen la ràbia, la incomprensió, l'esperança vana, els somnis en blanc i negre i l'evidència d'haver-me convertit en esclava i serva de la teua decrèpita tita.

Desembolicant amb els dits la punta dels meus nervis, mussite sense ànims una cançò de bressol amb paraules que repetisc per si em poden donar la força per sortir d'ací. Però cabró, has entumit a consciència el poc valor que em quedava.

Quantes vegades m'has dit que m'estimaves. Quantes vegades t'he escoltat dir que tan sols buscaves el millor pels dos. Quantes, quantes vegades has obviat el meu dolor per tenir-me agenollada demanant-te clemència amb la dignitat envoltada en llàgrimes.

Al llit només queden la suor i dos coixins sobre els quals descansen somnis rosa xiclet esvaïts. Entre els llençols, les restes d'un plaer ja pretèrit i extint. A l'oïda, la rememoració dels teus ronquits tranquils de vividor.

No puc sortir d'ací. No puc, no puc. I no puc esperar sense més, tampoc, o perquè sí. Però estimat meu, m'has llevat les ganes de viure d'una altra manera. No sé fer-ho si no és a la teua. Ja no sé.

Sara

Porque no me gusta que quien me lea sepa, pero sí que comprenda, sabías que lo haría. Y aquí me tienes, escribiendo este texto en tu lengua porque es para mis pocos lectores pero es, sobretodo, para ti. Para que grabes estas palabras con tu retina y te las quedes para siempre, aunque no me puedas contestar nada aquí.

Hice aquel viaje para encontrar respuestas a mis preguntas y para formular otras nuevas e ir descubriendo cómo me las respondía. Yendo a la aventura emocional, encontré mil preguntas cuando te conocí, y creo que ahora empiezo a responderlas. Ahora, sentada en mi escritorio, puedo asegurar que en absoluto necesito querer a alguien desde siempre para que me salgan solas palabras como estas, ni que ese alguien sea mi mejor amiga. Estas palabras sólo salen cuando una se cruza con alguien que sabe no podrá olvidar nunca. Por lo impactante de conocerla. Porque las personas también se miden por cuánto aprendes de ellas y por cuánto las puedes llegar a admirar.

¿Qué tenía esa sonrisa para alegrar el día a todos cuantos te rodeaban? No, no era sólo tu belleza, ni la belleza -enorme- de toda aquella cara. Sería esa mezcla de ánimo y vigor con la dulce inocencia de quien no por ella se echa atrás en la vida. ¿Qué tienes para ser la única persona en el mundo a quien no le pegaría una colleja al escucharle llamarme cari? Sería que ya me había acostumbrado a tu forma tan rara de hablar, a la guagua y las cholitas, al aire con olor a salitre isleño que se respira a tu lado.

Me despertaste el corazón, pequeña, y no soy yo de encariñarme con las niñas. Pero no eres cualquier chica de 18 años. Tienes la valentía y el empuje de una mujer independiente y una experiencia vital en circunstancias que sólo siendo fuerte se pueden superar. Supiste desatarte de aquello que te oprimía desde hacía tiempo porque quizás aún no sepas lo que quieres, pero sabes por cierto y seguro lo que no quieres. No quieres otro imbécil lleno de músculos y vacío de neuronas. No quieres obstinados que se creen que tu sonrisa te hace automáticamente fácil. No quieres que nada te turbe ni que nadie maneje tu vida. No quieres quedarte con el conocimiento que ya tienes, con los trozos de vida que ya conoces. Por eso me preguntabas tantas cosas, y yo me emocionaba cuando lo hacías. Tienes ese qué que te distingue de cualquier otra chica de tu edad con tal apariencia neta y pulida, incluso  algo pija, que habita este mundo de mierda. El tabaco, de liar siempre que nos era posible, era un buen aliado en aquellas grandes conversaciones sobre el comunismo. También hablamos mucho sobre independentismo, y no porque yo condujera nuestras conversaciones por ese camino sino porque tú quisiste que yo te contara todo lo que sabía o sentía, y cómo lo sentía. Nunca me había encontrado una persona tan aparentemente diferente a mí que me preguntara antes de prejuzgarme, que no me dejara en paz hasta no lograr comprenderme un poquito. No sabes cuánto lo agradezco.

Sabes que todos los hombres, y de todas las edades, matarían por tocar tu cuerpo. Y sin embargo, y a pesar de las mil veces al día que te miras al espejo y cuidas que no se te mueva ni un centímetro el peinado, eres consciente de que el cuerpo caduca, de que el tiempo lo deteriora. Quizás seas mucho más consciente de lo que muchas superwomans predican ser bajo una falsa modestia y unos ideales tan efímeros como su tinte de pelo. Sabes, y cuando digo sabes es que lo sabes de verdad -y no como todo el mundo asegura saber esto y lo otro-, que son la cabeza y el corazón los que te hacen tan valiosa. Confieso que resultaba irónico, a la par que adorable, ver a una chica tan mona y presumida comiendo espaguetis con las manos y despeinada, o bebiendo cerveza y eructando con cara risueña y tranquila. O simplemente rabiando por verme llorar desconsolada por ser tan infinitamente débil en mi vida.

Muchacha, tienes suerte de que la última guagua que te vi coger llegó muy deprisa porque así se evitaba el drama en la despedida. Tu último abrazo duró medio segundo y yo todavía lo recuerdo y lo siento cuando me invaden esas pequeñas tristezas diarias que sabes que me hacen llorar. Es una de las cosas que me recomponen un poco, por cuanto no tengo nada tangible que me recuerde a ti cada día como antes. 

En el instante en que desapareciste agitando la mano en el bus sentí que necesitaba otra Bulmers. Antes de probarla, me encontré de pronto encerrada en el baño de aquel bar de la esquina con los ojos ardiendo de tanta lágrima mientras los otros dos compañeros me esperaban cerveza en mano. Le admití a uno de ellos, más tarde, que no había entrado al baño a orinar, precisamente, a lo que él respondió por los dos "We knew it". Me había quedado mal, sí. Y eso se notaba.

Ahora, fuera de aquella escena, toda aquella experiencia se ve como una película ajena a la vida "real" de cada una. Pero el recuerdo de tu risa, tus quejidos y todo tu ser sigue vivo repitiéndome que no eres una cara más de las que me cruce durante mi vida. Eres Sara, con tus cuatro letras y toda tu persona, que se ha ganado un trozo en mi corazón. 

Cuando tenía 15 años, mi entonces profesora de Ética me apartó al final de una clase para regalarme un libro. Tenía una dedicatoria preciosa que nunca imaginé citando para alguien, y mira qué ajustada y perfecta te viene, Sara, que es a ti a quien se la citaré: "Nadie que se cruce contigo se olvidará de ti. Sencillamente porque eres".